En definitiva, allò que es vol dir és que som els homes i les dones els que fem i desfem, els que, quan volem o ens interessa, diguem que alguna cosa és tradicional i s'esforcem per conservar-la i, quan volem o no ens interessa, diguem que no és tradicional o s'oblidem del tot d'eixa cosa. I això és el que crec que ha passat amb la celebració de la festa de la "salpassa" del dimecres sant. Tot i això, si la no celebració d'aquesta festa és una decisió de l'autoritat eclesiástica catòlica, cal respectar aquesta decisió.
Com ja s'acosta la Setmana Santa i la Pasqua de Resurrecció, he cregut oportú, recollint la informació existent al respecte, fer un breu comentari recordant aquesta celebració cristiana que no fa tants anys encara tenia lloc en els pobles valencians.
Alguns diuen que la "salpassa" és una permanència de mites ancestrals amb la celebració de la passió, mort i resurrecció de Jesús. ANTONIO M. ALCOVER-MOLL ens diu que la paraula "salpassa" ve del llatí "sparsio" , que significa "espargiment de la sal". D'ací deriven totes les variants del vocable: el més general és "salpassa", però hi han altres, per exemple "sarpassa" el qual es diu en Albalat de Tarongers, o "salpassia" que es diu, o millor dit es deia, en Algar, en el nostre poble.
La "salpassa" és, o millor dit era, una celebració de l'església catòlica la qual tenia lloc el dimecres sant, dins de la Quaresma. La celebració d'aquesta festa va rebre el mandat del Ritual Romà del Papa Benet XIV, l'any 1752, per a beneir per Pasqua de Resurrecció les cases de la parròquia, i sembla, segons alguns estudiosos del tema, que tenia relació amb la Pasqua jueva anterior a Crist.
Respecte l'aspecte exclusivament religiós de la "salpassa", cal dir breument que la celebració consistia en síntesi en que el mossén, el capellà de la parròquia, junt amb els escolans i el sagristà, anava per totes les cases del poble per a beneir-les. El rector arribava a la porta de cada casa on l'esperaba normalment la família, amb les portes obertes, a l'entrada, La dona de la casa portava un plateret amb sal i ous. El capellà feia els resos pertinents, beneia la casa i, tot seguit, posava una poqueta de sal beneïda al plateret i agafava els ous.
Sembla que els ous que les famílies donaven al capellà estaven relacionats amb la Pasqua, i aquest costum, per algun autor, pareix que es remet als principis més remots de la primavera. Hi ha que també diu que la "salpassa" respon a la necessitat de cobrar amb espècies ("sal per ous") o que era una manera de demostrar la fe.
La "salpassa" era una festa tradicional dels pobles valencians, encara que sembla que, pràcticament, s'ha deixat de celebrar. Tenim notícies de que tenia, per exemple, una gran tradició als pobles de la comarca de la Marina Alta, sobretot a les Valls de Pego, tenint en Pego, la capital de la comarca, molta solemnitat i esplendor. Es tenen notícies de que, no fa molts anys, la festa encara es feia en pobles xicotets com Adsúbia, Vall d'Ebo, Murla, Castell de Castells, Alcalà i altres.
En Algar, el mateix que a la resta dels pobles del Camp de Morvedre, sembla que aquesta festa es va deixar de celebrar a finals dels anys cinquanta o principis dels seixanta del segle XX. Aquells que ja no som tant joves encara s'enrecordem de quan Mossén Vicent Bertomeu, el capellà de la parròquia, acompanyat dels escolans, visitava totes les cases del poble per beneir-les, donant la sal beneïda a la dona de la casa i agafant els ous que aquesta li donava, els quals els escolans posaven a un paneró. El capellà, després, repartia els ous entre els escolans i la resta dels xiquets que també l'acompanyaven i també en donava a les famílies més necessitades. Ignorem, com he dit adés, perquè ha deixat de celebrar-se aquesta festa al nostre poble.
En parlar de la "salpassa", cal referir-se també a un dels aspectes d'aquesta de caràcter més festiu o popular, protagonitzat pels xiquets del poble, amb maces de fusta, els quals anaven davant del capellà i, quan aquest es parava davant les cases, pegaven amb força amb les maces contra les voreres fent molt de soroll i cantant uns versets, de vegades, valga l'expressió, un poc "irreverents". Aquest costum d'anar els xiquets amb les maces va motivar que en alguns pobles, com Estivella, segons ens hem informat, la festa s'anomenara "el dia de les Maces".
Per a finalitzar aquest breu comentari sobre la festa de la "salpassa", cal recordar alguns dels versets que els xiquets cantaven als pobles del Camp de Morvedre, arreplegats d'alguns estudis fets sobre aquesta comarca:
Albalat de Tarongers.-
"Maces, maces al serenó
que s'acaba la Passió"
"Xibiribí, xibiribirà
l'olla el mestre bullirà"
Alfara de la Baronia.-
"Ous ací, ous allà,
bastonades al capellà"
"Ous en la pallisa,
bastonades a la tia Elisa"
Algímia d'Alfara.-
"Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà"
"Ous en la placeta,
bastonades a Vicenteta"
"Ous en el Picaio,
bastonades al tio Caio"
Estivella.-
"Ous, ous, a ero,
a pegar-li al sereno"
"Ous, ous, al joquer,
a pegar-li al sabater"
Gilet.-
"Porta oberta, clau al pany,
la filla del Notari es casarà"
Torres-Torres.-
" Oli de puça, oli de peix,
alça't martell"
Algar de Palància.-
"Ous, ous,
bona Pasqua i bon dijous,
un trosset de cansalà
i una mona en cent ous"
"Ous en el ponedor,
bastonades al rector"
-o-o-o-o-o-
NOTA .- Per a saber més sobre la festa de la "salpassa", es recomana la lectura del llibre "La salpassa" d'ALVAR MONFERRER I MONFORT, autor nascut a Les Useres (Castelló), l'any 1940. Aquest autor és Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i ha escrit molt sobre temes de cultura popular, relacionats amb les comarques del País Valencià, com per exemple "Els pelegrins de les Useres" i "Sant Antoni".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'administrador no es fa responsable dels continguts dels comentaris que s'escriguen en aquest blog pels usuaris.