Com la majoria recordarà, el 26 d'abril de 1986, va explotar la Unitat número 4 de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), considerat com el major accident nuclear de la història.
Grans extensions de terreny de Ucraïna, Bielorússia i Rússia es varen contaminar immediatament per la radioactivitat. Estudis publicats deu anys després de l'accident xifren les zones contaminades directament en el 20% de Bielorússia, el 8% de Ucraïna i el 0,5 - 1,0% de la Federació Russa, estimant-se el nombre de morts en 125.000 persones i en 8,5 milions les persones que viuen en zones molt contaminades.
Una de les conseqüències més greus sobre la salut, a causa dels alts nivells de radioactivitat als territoris afectats, ha estat l'augment significatiu de càncer de tiroides, sobretot en xiquests i xiquetes. També s'ha detectat un augment de la leucèmcia i tuberculosi. A més, es va constatar en aquells moments l'existència de molts menors que tenien falta d'aliments bàsics junt amb les deficiències de salut relacionades directa o indirectament amb els efectes de la catàstrofe de Txernòbil.
Per aquests motius, la fundació valenciana "Abogados sin Fronteras" va presentar a les autoritats dels Ministeris de Sanitat i Assumptes Exteriors d'Ucraïna, així com al Ministeri d'Assumptes Exteriors d'Espanya i a l'Ambaixador d'Espanya a Ucraïna, un programa d'acolliment familiar i temporal i d'assistència sanitària, per a l'estiu de 1995. La fundació "Abogados sin Fronteras" va assumir directament, durant els mesos de juliol i agost, l'ejecució de l'esmentat programa de solidaritat. I açò es va fer perquè les autoritats sanitàries varen estimar convenient per a aquests menors passar períodes de descans i rehabilitació lluny de les zones afectades per la radiació, tenint en compte la capacitat que té l'organisme infantil per eliminar els radionucleidos en ambients no contaminats.
L'any 1995 es varen desplaçar a la Comunitat Valenciana 120 xiquets i xiquetes ucraïnesos procedents dels orfanats de Bucha i Maliatko i de famílies residents en poblacions de la zona afectada com Irpeñ, Gostomel, Ivankov, Slabutich (pròxima a Txernòbil) i altres, els quals foren acollits per famílies valencianes de diversos pobles de la nostra comunitat.
Tots els menors varen ser reconeguts sanitàriament pel Departament d'Oncologia Infantil de l'Hospital Clínic Universitari de València. El programa va comptar amb el suport de la Generalitat Valenciana, la Universitat de València, varis Ajuntaments valencians i diverses persones i institucions privades.
L'experiència d'aquest programa i l'ajuda i col·laboració rebuda especialment per part de les famílies valencianes va fer que "Abogados sin Fronteras" decidira projectar continuar amb l'acolliment de xiquets i xiquetes ucraïnesos en anys successius, creant per a dur a terme aquest projecte el programa "Ucrania 2000".
Des d'aquesta data, són centenars i centenars els menors ucraïnesos els acollits per famílies valencianes. Hui, l'associació "Juntos por la Vida", com hereua de "Abogados sin Fronteras", continua realitzant tots els anys l'acolliment d'aquests menors.
Fou, precisament, l'any 1995, sent jo Alcalde d'Algar, quan personalment vaig conèixer el President de "Abogados sin Fronteras", José Ramón Juaniz, i la resta de membres de la fundació, de tots els quals guarde un record molt agradable i amb els que conserve una gran amistat. He de dir que em vaig integrar molt prompte amb aquesta organització fins al punt que, pel temps, vaig ser elegit Vicepresident de "Abogados sin Fronteras" i Director del programa "Ucrania 2000".
Presentat l'any 1995 el programa en Algar, unes quantes famílies varen decidir participar en el mateix. Durant uns anys, de 15 a 20 xiquets i xiquetes ucraïnesos (la gent del poble els anomenava "els russets") foren acollits durant els mesos de juliol i agost. Segurament, els veïns del poble encara s'enrecordaran de Alexandre, Tatiana, Svetlana, Anna, Elenena, Roma, Maxim, Mariana, Andrei, Jenny, etc. En fer-se majors han deixat de vindre a Algar com a integrants del programa, però els lligams afectius entre els xiquets i xiquetes i les famílies acollidores, així com en el seu cas, entre aquestes i les famílies dels menors, continuen i no s'han trencat mai les relacions (cartes, inclús visites, etc.).
La meua família també va voler acollir a un d'aquests menors i ens va correspondre una xiqueta de set anys anomenada Tatiana Grychenko, òrfena de mare i uns mesos després també de pare (aquest era vigilant de la central nuclear afectada), resident a la xicoteta ciutat d'Irpeñ, a uns 100 quilòmetres de Txernòbil, i molt a prop de Kiev, la capital d'Ucraïna. Des de l'any 1995 al 2002, i sense interrupció, tots els estius Tatiana vingué a la nostra casa, incrementant-se a poc a poc els lligams afectius entre ella i nosaltres.
La tardor de l'any 2003 (aquest any Tatiana no va poder vindre a l'estiu a Algar), l'àvia de Tatiana ens va dir per telèfon que la xiqueta estava malalta de leucèmia. La notícia fou terrible per a nosaltres.
Amb el consentiment de l'àvia i de la pròpia Tatiana, i després dels tràmits oportuns (he de dir que la meua família està molt agraïda amb els funcionaris responsables de la Generalitat Valenciana per l'ajuda rebuda en tot moment) la xiqueta (bé no tan xiqueta, ja era quasi una doneta) vingué a València per a seguir el tractament mèdic a l'hospital La Fe, on també ho he de dir, el tracte, tant per part dels metges como per part de la resta de personal, fou exquisit.
Personalment, he de reconèixer l'enorme sacrifici i dedicació de la meua dona i de les meus filles que sempre estigueren pendents de Tatiana i fent-li costat durant tot el temps de la seua malaltia, passant dies i dies junt a ella a l'hospital i no deixant-la sola ni un moment. Estic molt orgullós de les tres. He de que agrair l'ajuda que també ens prestaren moltes persones i famílies.
A Tatiana se li va realitzar, perquè així ho decidiren els metges, un transplant de cordó umbilical i quan tots, inclús els metges, teníem fundades esperances de que Tatiana superaria la malaltia, va recaure sense cap possibilitat de curació.Tatiana va voler saber la veritat de part dels metges i, quan la va saber, amb ja poca esperança de viure, ens donava cada dia una lliçò d'enteresa i de fortalesa. Cuantes vegades ens deia: - "Voy a vencer, voy a salir de ésta". Y a mí, personalmente, quan em veia trist, cosa que a vegades no podia evitar, em deia: "Pepe, hay que ser positivo, nunca negativo". Tot açò, ni la meua família ni jo, no ho podrem oblidar mai.
Tatiana, per decisió seua i de la seua àvia va voler tornar al seu país, cosa que tingué lloc després de les festes de Nadal i Reis de 2004/05. I el dia 26 de febrer de 2005, trobant-se tota la nostra família a la nostra casa de València, varen rebre la notícia de la mort de Tatiana a un hospital de kiev, abans ens digué que ens volia veure i que volia que anarem a veure-la. Així li ho prometeren les meues filles. Dos hores després, com he dit, va faltar. Tatiana tenia ja divuit anys.
De tota aquesta experiència que hem viscut la meua família, com a conseqüència de l'acolliment de Tatiana, que ens ha brindat moments mols emotius i entranyables però que ha tingut un final trist i amarg, hem tret també alguna lliçò.
Pensem, que això de les pàtries, dels himnes, de les banderes, de les creences, de les ideologies, de les ètnies, etc., està molt bé i es molt legítim dins d'uns límits, inclús en alguns casos ens emociona, encara que de vegades també ha estat motiu d'enfrontament entre les persones, entre els pobles i les nacions, fins i tot a través de guerres cruels i sanguinàries, però d'allò que veritàblement estem convençuts és que, per damunt de tot això, deuen d'estar valors com la solidaritat, la justícia, l'amor, el respete,... Aixó és allò que ens estan demanant molta gent arreu del món, d'ací i de mes enllà de les nostres fronteres. I cap això caldria que es realitzaren moltes polítiques per part d'aquells que ens governen arreu del món.
I eixe és, al nostre cas, el principal llegat que ens ha deixat Tatiana Grychenko i que jo desitge que facen seu les meues filles i que també el trameten als seus fills i filles. Hui, quan fa set anys que Tatiana ja no està entre nosaltres, la recordem amorosament.
dilluns, 27 de febrer del 2012
dimarts, 21 de febrer del 2012
Ante la reforma laboral
Aunque ante la reciente reforma laboral del actual gobierno de España, llevada a cabo a través del Real Decreto-Ley 3/2012, de 10 de febrero, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral, existen ya muchas opiniones de expertos en la materia, unos a favor de dicha reforma y otros en contra de la misma, no puede evitar, quien suscribe, dado que la totalidad de su vida profesional como funcionario público ha guardado muy estrecha relación con el mundo de las relaciones laborales, hacer un pequeño comentario sobre la mencionada reforma laboral.
Uno tiene que recordar forzosamente como, en sus años de estudio en la Facultad de Derecho de Valencia, sus profesores de Derecho del Trabajo nos enseñaron a los alumnos que esta rama del Derecho tuvo su origen en la necesidad de garantizar, a través de las leyes y de la intervención administrativa acorde con las mismas, la protección del trabajador en cuanto parte contractual más débil en la relación laboral. Y todo ello frente a las circunstancias que se venían dando, allá por el siglo XIX, tales como la existencia de grupos sociales oprimidoss (mujeres, menores, trabajadores de las minas, etc.), con largas jornadas de trabajo, bajos salarios, prohibición del asociacionismo obrero, el cual se consideraba un delito, etc.
Como dice el profesor TOMÁS SALA y otros, es a partir de 1919 cuando el intervencionismo estatal respecto de la protección de los derechos sociales se hace más patente, coincidiendo dos fenómenos de una gran repercusión para el Derecho del Trabajo: su constitucionalización y su internacionalización. En 1919 se publica la CONSTITUCIÓN ALEMANA DE WEIMAR (ciudad alemana del Estado federado de Turingia), primer texto constitucional que reconoce los derechos sociales de los trabajadores. En el mismo año, se crea la ORGANIZACIÓN INTERNACIONAL DEL TRABAJO (O.I.T.), en el apartado XIII del Tratado de Versalles, organismo de composición tripartita, con representantes de los gobiernos, empleadores y trabajadores, y que tiene como objeto principal la mejora de las relaciones laborales y la protección social de los trabajadores.
Hoy, ante el surgimiento de nuevas circunstancias, tales como la globalización, la crisis económica, etc., se habla de la necesidad de la modernización del Derecho del Trabajo utilizándose expresiones como "flexiseguirdad", "equilibrio", y de la necesidad de cambios sustanciales en el campo de la negociación colectiva (a veces se olvida algo tan importante como que el art.º 37.1 de la Consitución española de 1978 establece que "la ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y empresarios, así como la fuerza vinculante de los convenios").
Quizá, ante el riesgo que todo ello supone para el Derecho del Trabajo, sea conveniente recordar las palabras del profesor MONEREO cunado nos dice que "el Derecho del Trabajo es un instrumento fundamental para asegurar un trabajo digno, una ocupación sostenible y una cohesión social" o las del mestro, ya desparecido, RIVERO LLAMAS que, ya en 1982, nos decía que "la flexibilidad laboral, la seguridad en el trabajo, la modernización del Derecho del Trabajo clásico y la crisis económica deben cohonestarse adecuadamente de forma que el resultado final sea un Derecho del Trabajo renovado pero no despojado de esos principios y exigencias que le acompañan como sector del ordenamiento jurídico tutelador de la prestación de trabajo".
Y la pregunta que muchos nos hacemos es si la reforma del mercado de trabajo aprobada por el gobierno del Partido Popular respeta esos principios y exigencias que siempre han definido el Derecho del Trabajo o, por el contrario, supone una auténtica ruptura con los mismos, ignorando ese caràcter tutitivo y protector de los derechos sociales que siempre ha caracterizado a esta rama del Derecho.
Indudablemente, ante esta pregunta, habrá opiniones y criterios para todos los gustos. Por nuestra parte, entendemos modestamente que, con esta reforma laboral, frente a los que consideran que con la misma se va a facilitar la contratación de trabajadores y se va a reducir el número de desempleados, al introducir una mayor flexibilidad en el ámbito de las relaciones laborales, y sin perjuicio de que los empresarios (la gran mayoría de los cuales son auténticos empresarios y buscan por encima de todo que su empresa funcione y mantener los puestos de trabajo) reciban las ayudas y facilidades que les permitan continuar y mejorar su actividad como tales (mayores facilidades crediticas, bonificaciones, etc.), la solución no se va a encontrar con una mayor precariedad en el empleo y con bajos salarios, que es algo que se desprende de dicha reforma laboral.
La reforma laboral del gobierno de Rajoy, como afirma entre otros FRANCESC CASARES I POTAU, va a significar "el desmoronamiento del Derecho del Trabajo". El citado autor se basa para ello en los datos siguientes:
I.- Las medidas aprobadas por el gobierno solo recortan derechos de los trabajadores.
II.- Se está transfiriendo la fuerza del Derecho a las manos del más poderoso, que será siempre la empresa.
III.- Se abarata el despido.
IV.- Se ha flexibilizado y desregularizado el Derecho del Trabajo.
V.- Se está destruyendo el sistema jurídico establecido después de muchos años y sacrificios.
VI.- Se intenta retornar a las fórmulas liberales más puras del "laissez faire".
VII.- El daño será de difícil reparación; habremos perdido casi un siglo en el camino del progreso.
VIII.- Las relaciones de trabajo se parecerán más a un sistema feudal que a una democracia moderna.
Por su parte, LUIS MARÍA GONZÁLEZ, afirma que el Real Decreto-Ley aprobado por el Consejo de Ministros el 10 de febrero actual es "una reforma que legaliza la discrecionalidad empresarial en la misma medida que desprotege los derechos de los trabajadores". Y, como alguien también ha dicho, esta reforma conduce en el fondo a que, prácticamente, solo haya un despido único de 20 días por año de servicio con un tope de doce mensualidades, a que se desvirtúe la negociación colectiva, a no reconocer los recientes acuerdos sobre flexibilidad pactados entre las organizaciones empresariales y sindicales, a no hacer legalmente preceptiva la autorización adminisgtrativa para los expedientes de regulación de empleo (ERE), etc.
Posiblemente, a algunos estas anteriores manifestaciones les puedan parecer exageradas y como un mal presagio carente de fundamento. Quisiéramos estar equivocados pero mucho nos tememos que las medidas aprobadas por el gobierno de España no son las más idóneas para superar la situación en la que nos encontramos, porque las causas que pretenden atajar nuestros gobernantes no son las que la han provocado. Han sido y son otros los causantes de la crisis, no los empresarios ni los trabajadores, ni tampoco la normativa vigente hasta este momento. Los políticos españoles, más aún, los europeos, deberían mirar hacia otro lado y aplicar otro tipo de medidas.
Antes de finalizar, interesa hacer un par de consideraciones.
La primera se refiere a que la Secretaria General del Partido Popular, en unas recientes declaraciones, ha dicho que la reforma laboral viene avalada por los votos de la mayoría de los españoles el 20 de noviembre de 2011. Lo que parece olvidar tan ilustre representante del Partido Popular, y esto ya se le ha dicho por activa y por pasiva, es que, en la campaña electoral, dicho partido político aseguró que no se iban a subir los impuestos ni que se iba a abaratar el despido de los trabajadores. Sobran comentarios.
La segunda viene motivada por las declaraciones del propio Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, que califica la reforma laboral como "justa y necesaria", utilizando un símil bíblico, así como por la ponencia aprobada por unanimidad en el reciente Congreso del Partido Popular celebrado en Sevilla, según la cual el partido "está inspirado en los valores de la libertad, la democracia, la tolerancia y el humanismo cristiano".
Para conocer mejor que es eso del humanismo cristiano respecto de las relaciones laborales, es aconsejable que todos leamos o volvamos a leer, por ejemplo, la encíclica RERUM NOVARUM (sobre las cosas nuevas), del Papa LEÓN XIII, sobre la cuestión social en 1891, y que consistió en una carta abierta dirigida a todos los obispos sobre las condciones de las clases trabajadoras. Dicha encíclica tuvo un gran efecto en el mundo de entonces, llegando a ser vistas las propuestas del Pontífice León XIII, por su apoyo a los sindicatos de trabajadores y a un salario justo, como propuestas radicalmente izquierdistas. Para estar más ilustrados, quizá sea también aconsejable leer o releer otras encíclicas de los papas posteriores a León XIII, relativas a la cuestión social, tales como QUADRAGESIMO ANNO (a cuarenta años), de PÍO IX, en 1931, MATER ET MAGISTRA (Madre y Maestra), de JUAN XIII, sobre los campesinos, en 1961, PACEM IN TERRIS (Paz en la tierra), del mismo Pontífice, en 1963, POPULORUM PROGRESSIO (el progreso de los pueblos), de PABLO VI, en 1967, LABOREM EXERCENS (el trabajo humano), de JUAN PABLO II, en 1981, y la última encíclica social CARITAS IN VERITATE, de BENEDICTO XVI.
Por ello, y sin cuestionar la buena fe y las buenas intenciones de este y de otros gobiernos, es oportuno hacerle la siguiente pregunta: ¿Su reforma laboral parte de las bases de lo que se considera humanismo cristiano u obedece más a las instrucciones y mandatos del FONDO MONETARIO INTERNACIONAL, del BANCO CENTRAL EUROPEO y de la CANCILLERIA ALEMANA, siendo otros los intereses que están en juego y no precisamente los de los verdaderos empresarios y de los trabajadores?
Uno tiene que recordar forzosamente como, en sus años de estudio en la Facultad de Derecho de Valencia, sus profesores de Derecho del Trabajo nos enseñaron a los alumnos que esta rama del Derecho tuvo su origen en la necesidad de garantizar, a través de las leyes y de la intervención administrativa acorde con las mismas, la protección del trabajador en cuanto parte contractual más débil en la relación laboral. Y todo ello frente a las circunstancias que se venían dando, allá por el siglo XIX, tales como la existencia de grupos sociales oprimidoss (mujeres, menores, trabajadores de las minas, etc.), con largas jornadas de trabajo, bajos salarios, prohibición del asociacionismo obrero, el cual se consideraba un delito, etc.
Como dice el profesor TOMÁS SALA y otros, es a partir de 1919 cuando el intervencionismo estatal respecto de la protección de los derechos sociales se hace más patente, coincidiendo dos fenómenos de una gran repercusión para el Derecho del Trabajo: su constitucionalización y su internacionalización. En 1919 se publica la CONSTITUCIÓN ALEMANA DE WEIMAR (ciudad alemana del Estado federado de Turingia), primer texto constitucional que reconoce los derechos sociales de los trabajadores. En el mismo año, se crea la ORGANIZACIÓN INTERNACIONAL DEL TRABAJO (O.I.T.), en el apartado XIII del Tratado de Versalles, organismo de composición tripartita, con representantes de los gobiernos, empleadores y trabajadores, y que tiene como objeto principal la mejora de las relaciones laborales y la protección social de los trabajadores.
Hoy, ante el surgimiento de nuevas circunstancias, tales como la globalización, la crisis económica, etc., se habla de la necesidad de la modernización del Derecho del Trabajo utilizándose expresiones como "flexiseguirdad", "equilibrio", y de la necesidad de cambios sustanciales en el campo de la negociación colectiva (a veces se olvida algo tan importante como que el art.º 37.1 de la Consitución española de 1978 establece que "la ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y empresarios, así como la fuerza vinculante de los convenios").
Quizá, ante el riesgo que todo ello supone para el Derecho del Trabajo, sea conveniente recordar las palabras del profesor MONEREO cunado nos dice que "el Derecho del Trabajo es un instrumento fundamental para asegurar un trabajo digno, una ocupación sostenible y una cohesión social" o las del mestro, ya desparecido, RIVERO LLAMAS que, ya en 1982, nos decía que "la flexibilidad laboral, la seguridad en el trabajo, la modernización del Derecho del Trabajo clásico y la crisis económica deben cohonestarse adecuadamente de forma que el resultado final sea un Derecho del Trabajo renovado pero no despojado de esos principios y exigencias que le acompañan como sector del ordenamiento jurídico tutelador de la prestación de trabajo".
Y la pregunta que muchos nos hacemos es si la reforma del mercado de trabajo aprobada por el gobierno del Partido Popular respeta esos principios y exigencias que siempre han definido el Derecho del Trabajo o, por el contrario, supone una auténtica ruptura con los mismos, ignorando ese caràcter tutitivo y protector de los derechos sociales que siempre ha caracterizado a esta rama del Derecho.
Indudablemente, ante esta pregunta, habrá opiniones y criterios para todos los gustos. Por nuestra parte, entendemos modestamente que, con esta reforma laboral, frente a los que consideran que con la misma se va a facilitar la contratación de trabajadores y se va a reducir el número de desempleados, al introducir una mayor flexibilidad en el ámbito de las relaciones laborales, y sin perjuicio de que los empresarios (la gran mayoría de los cuales son auténticos empresarios y buscan por encima de todo que su empresa funcione y mantener los puestos de trabajo) reciban las ayudas y facilidades que les permitan continuar y mejorar su actividad como tales (mayores facilidades crediticas, bonificaciones, etc.), la solución no se va a encontrar con una mayor precariedad en el empleo y con bajos salarios, que es algo que se desprende de dicha reforma laboral.
La reforma laboral del gobierno de Rajoy, como afirma entre otros FRANCESC CASARES I POTAU, va a significar "el desmoronamiento del Derecho del Trabajo". El citado autor se basa para ello en los datos siguientes:
I.- Las medidas aprobadas por el gobierno solo recortan derechos de los trabajadores.
II.- Se está transfiriendo la fuerza del Derecho a las manos del más poderoso, que será siempre la empresa.
III.- Se abarata el despido.
IV.- Se ha flexibilizado y desregularizado el Derecho del Trabajo.
V.- Se está destruyendo el sistema jurídico establecido después de muchos años y sacrificios.
VI.- Se intenta retornar a las fórmulas liberales más puras del "laissez faire".
VII.- El daño será de difícil reparación; habremos perdido casi un siglo en el camino del progreso.
VIII.- Las relaciones de trabajo se parecerán más a un sistema feudal que a una democracia moderna.
Por su parte, LUIS MARÍA GONZÁLEZ, afirma que el Real Decreto-Ley aprobado por el Consejo de Ministros el 10 de febrero actual es "una reforma que legaliza la discrecionalidad empresarial en la misma medida que desprotege los derechos de los trabajadores". Y, como alguien también ha dicho, esta reforma conduce en el fondo a que, prácticamente, solo haya un despido único de 20 días por año de servicio con un tope de doce mensualidades, a que se desvirtúe la negociación colectiva, a no reconocer los recientes acuerdos sobre flexibilidad pactados entre las organizaciones empresariales y sindicales, a no hacer legalmente preceptiva la autorización adminisgtrativa para los expedientes de regulación de empleo (ERE), etc.
Posiblemente, a algunos estas anteriores manifestaciones les puedan parecer exageradas y como un mal presagio carente de fundamento. Quisiéramos estar equivocados pero mucho nos tememos que las medidas aprobadas por el gobierno de España no son las más idóneas para superar la situación en la que nos encontramos, porque las causas que pretenden atajar nuestros gobernantes no son las que la han provocado. Han sido y son otros los causantes de la crisis, no los empresarios ni los trabajadores, ni tampoco la normativa vigente hasta este momento. Los políticos españoles, más aún, los europeos, deberían mirar hacia otro lado y aplicar otro tipo de medidas.
Antes de finalizar, interesa hacer un par de consideraciones.
La primera se refiere a que la Secretaria General del Partido Popular, en unas recientes declaraciones, ha dicho que la reforma laboral viene avalada por los votos de la mayoría de los españoles el 20 de noviembre de 2011. Lo que parece olvidar tan ilustre representante del Partido Popular, y esto ya se le ha dicho por activa y por pasiva, es que, en la campaña electoral, dicho partido político aseguró que no se iban a subir los impuestos ni que se iba a abaratar el despido de los trabajadores. Sobran comentarios.
La segunda viene motivada por las declaraciones del propio Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, que califica la reforma laboral como "justa y necesaria", utilizando un símil bíblico, así como por la ponencia aprobada por unanimidad en el reciente Congreso del Partido Popular celebrado en Sevilla, según la cual el partido "está inspirado en los valores de la libertad, la democracia, la tolerancia y el humanismo cristiano".
Para conocer mejor que es eso del humanismo cristiano respecto de las relaciones laborales, es aconsejable que todos leamos o volvamos a leer, por ejemplo, la encíclica RERUM NOVARUM (sobre las cosas nuevas), del Papa LEÓN XIII, sobre la cuestión social en 1891, y que consistió en una carta abierta dirigida a todos los obispos sobre las condciones de las clases trabajadoras. Dicha encíclica tuvo un gran efecto en el mundo de entonces, llegando a ser vistas las propuestas del Pontífice León XIII, por su apoyo a los sindicatos de trabajadores y a un salario justo, como propuestas radicalmente izquierdistas. Para estar más ilustrados, quizá sea también aconsejable leer o releer otras encíclicas de los papas posteriores a León XIII, relativas a la cuestión social, tales como QUADRAGESIMO ANNO (a cuarenta años), de PÍO IX, en 1931, MATER ET MAGISTRA (Madre y Maestra), de JUAN XIII, sobre los campesinos, en 1961, PACEM IN TERRIS (Paz en la tierra), del mismo Pontífice, en 1963, POPULORUM PROGRESSIO (el progreso de los pueblos), de PABLO VI, en 1967, LABOREM EXERCENS (el trabajo humano), de JUAN PABLO II, en 1981, y la última encíclica social CARITAS IN VERITATE, de BENEDICTO XVI.
Por ello, y sin cuestionar la buena fe y las buenas intenciones de este y de otros gobiernos, es oportuno hacerle la siguiente pregunta: ¿Su reforma laboral parte de las bases de lo que se considera humanismo cristiano u obedece más a las instrucciones y mandatos del FONDO MONETARIO INTERNACIONAL, del BANCO CENTRAL EUROPEO y de la CANCILLERIA ALEMANA, siendo otros los intereses que están en juego y no precisamente los de los verdaderos empresarios y de los trabajadores?
-o-o-o-o-o-
dilluns, 13 de febrer del 2012
Els cognoms més antics d'Algar
Aquest comentari sobre els cognoms més antics d'Algar es refereix només als primers cognoms que apareixen a partir de l'any 1610, data de la seua repoblació per cristians vells, i durant la resta del segle XVII i que, encara hui, existeixen al nostre poble.
Alguns cognoms d'aquella època com ALONSO, MALDONADO, PERIS, JORDÀ, RIBERA, PERPIGNAN, etc. no els trobem a l'actualitat, i altres com CABRERO, ARNAL, MESTRE, FITO,PONS, CATALUÑA, ZARAGOZÁ, GUILLEM, MOLINA, etc. apareixen més tard.
El present comentari contempla la quantitat de cognoms que venen del segle XVII i que, encara hui, com s'ha dit, es conserven a Algar. També, de manera sols indicativa, es farà referència a la quantitat d'aquests cognoms existents a Espanya així com, breument, al seu origen o significat, sempre partint de les hipòtesis més acceptades.
El desig és que alguna persona estudiosa del tema ens proporcione, pel temps, un treball més exhaustiu i complet de tots els cognoms d'Algar.
Sembla que és el mateix cognom, el qual apareix a Algar amb les tres formes i en dates diferents. Actualemnt només apareix amb la forma " BOJÓ ".
No està gens clar el seu origen. Per a alguns es deriva del llatí "BUXUS", mata de muntanya (Box, a l'Edat Mitjana). Per a altres BOIXÓ és equivalent a " Tronc d'arbre d'un parell de llargades que tapa un forat obert en una de les parets d'una barsa ".
En ALGAR apareix aquest cognom baix la forma BOIXÓ a partir de 1610. Actualment, són 19 les persones que porten aquest cognom (BOJÓ), 10 com a primer i 9 com a segon.
En l'àmbit geogràfic d'ESPANYA, el cognom BOJÓ el porten 31 persones, de les quals 23 són a la província de València i 8 a la província de Càceres.
Aquest cognom no es troba documentat ni tampoc existeix altre cognom amb el qual establir similitud. Possiblement, vinga de la paraula castellana "BOLICHE", bola pequeña que se usa en el juego de los bolos.
Llinatge originari de Castella, es remunta a fets històrics ocorreguts entre els anys 1000 i 1300.
En ALGAR, 33 persones porten actualment aquest cognom, 11 com a primer i 22 com a segon.
En ESPANYA, un total de 622 persones porten el cognom BOLINCHES, repartides principalment a la Comunitat Valenciana (590), Catalunya (53), Balears (109) i Madrid (9).
Segons JOAN COROMINES i MOSSÉN ANTONI MARIA ALCOVER, el cognom CARBONELL és diminutiu del mot llatí " carbo ", pres com a nom personal masculí. Aquest nom personal va derivar en cognom a la Baixa Edat Mitjana.
També apareix com a nom d'un peix. Altres teories fan referència a l'ocupació de carboner i també es sobrenom o malnom de persona de pell fosca.
En ALGAR, hui, només apareix una persona que porta CARBONELL i com a primer cognom.
En ESPANYA, hi ha 16.438 amb aquest cognom, repartides sobretot a Catalunya (4.682), Comunitat Valenciana (5.962), Balears (1.083), Madrid (1.015), Murcia (717), Saragossa (508) i Sevilla (478).
Sembla que COMPANY deriva del mot llatí "COMPANIO" , en castellà "compañero" i en català company.
És un cognom català molt antic que va passar a Mallorca al segfle XIV, on apareix un pintor anomenat Berenguer Company.
En ALGAR, actualment, hi ha 5 perones que porten COMPANY com a primer cognom i 4 persones com a segon, és a dir, un total de 9 persones.
En ESPANYA, es compten 4.612 persones amb aquest cognom, distribuïdes majoritàriament a la Comunitat Valenciana (2.062), Catalunya (1.135), Balears (1.090), Madrid (104) i Murcia (32).
Es desconeixen els origens d'aquest cognom. Per a alguns, possiblement, derive de "DASSI", original de la Lombardía, en Itàlia, amb branques a Milà i Pavia. Per a altres, prové del poble de DAS a Cerdanya o de la ciutat aquitana de DAX.
En ALGAR són 4 les persones que hui porten com a segon aquest cognom.
En ESPANYA, 1.140 persones porten el cognom DASÍ. repartides especialment a la Comunitat Valenciana (1.044), Catalunya (43), Balears (13), Murcia (8) i Sevilla (6).
DOMINGO procedeix de la paraula llatinas "dominicus" o "dominus", l'amo de la casa, el senyor en totes les seues accepcions. També significa que pertany a Déu o al sèptim dia que deu ser santificat.
A l'antiga Germania, sembla que aquell que rebia el nom DOMINGO ( en alemà SONTAG) és que havia nascut el dia del Sol.
El cognom DOMINGO apareix a la conquesta de Mallorca.
En català, DOMINGO és equivalent a DOMENECH. La forma DOMÏNGUEZ és castellana i vol dir "hijo de Domingo".
En ALGAR, a partir de 1800, desapareix aquest cognom. Hui només hi ha una persona que porta DOMINGO com a primer cognom.
En ESPANYA, es troben 21.348 persones amb aquest cognom, repartides sobretot a Catalunya (5.672), Comunitat Valenciana (3.866), Madrid ( 3.414), Aragó ( 1.8019 Granada ( 702) i Burgos (700).
El cognom DURÁN pareix que ve del nom personal germànic DURAND. En llatí apareix la forma " DURANDUS". Es considera com a nom de bon auguri. En llatí medieval significa " que ha de durar ".
A partir de 1670, no es troba aquest cognom en ALGAR. Actualment, una sola persona porta com a primer aquest cognom.
En ESPANYA, són 52.551 les persones que porten el cognom DURÁN, les quals estan distribuïdes principalment a Andalusia (9.864), Catalunya (9.525), Madrid (7.329), Extremadura (5.469) i Balears
(1.613).
El cognom ESTEVE pertany al grup de cognoms catalans que provenen de noms de sants del Nou Testament. Prové de "STEPHANUS", nom del primer màrtir cristià, que vol dir "coronat de llorer, victoriós ".
ESTEVE és originari de Catalunya i s'establí a les Illes Balears des de molt antic. Una família anomenada Esteve va passar a València.
En ALGAR, hi ha actualment 5 persones portant aquest cognom, 3 com a primer i 2 com a segon.
En ESPANYA, són 16.014 les persones amb aquest cognom, el qual apareix majoritàriament a la Comunitat Valenciana (8.865), Catalunya (5.316), Madrid (539), Murcia (237) i Balears (189).
Cognom patronímic d'origen vasc, molt estés per la Península Ibèrica i Amèrica. Prové dels vasc medieval "Garçea", que significa jove.
Altres autors el relacionen amb el mot germànic "Wars" "jove guerrer" o amb el godo "garxa" o "garcha", príncep de vista agraciada.
Es remunta a l'any 789, a Navarra.
En ALGAR, un total de 13 persones porten el cognom GARCÍA, 5 com a primer i 8 com a segon.
En ESPANYA, GARCÍA és un dels cognoms més nombrós, amb 1.467.460 persones, repartides sobretot a Madrid (220.629), Catalunya (136.396), Comunitat Valenciana (130.238), Astúries (70.113), Murcia
(64.022), Andalusia (155.210) i A Coruña (37.872).
Cognom d'origen espanyol/gitano/romanés/zíngaro, el qual existeix des del segle XV.
Vol dir fill de Hernan o de Hernando. S'inclou al grup de cognoms patronímics.
En ALGAR, hi ha a l'actualitat 11 persones que porten aquest cognom, 8 com a primer i 3 com a segon.
En ESPANYA, són 351.001 les persones amb aquest cognom, que es trobern principalment a Santa Creu de Tenerife (49.485), Comunitat Valenciana (28.369), Madrid (49.253), Las Palmas (30.374), Catalunya
(29.760), Murcia (21.615), Sevilla (7.375) i Saragossa (6.909).
Nom propi castellà derivat del llatí JOHANNES, en referència a Sant Joan Baptista . L'equivalent català és JOAN, molt estés a Mallorca i Eivissa. Precisament per derivar-se del nom d'un sant, ALMERICH ens diu que és un cognom de tipus hagiogràfic.
Apareix com a cognom al segle XVII.
En ALGAR, a l'actualitat són 13 les persones que porten aquest cognom, 7 com a primer i 6 com a segon.
En ESPANYA, 23.684 porten aquest cognom,el qual apareix repartir abunfantment a la Comunitat Valenciana (10.663), Balears (3.450), Catalunya (2.874), Madrid (1.029), Lleó (636) i Sevilla (378).
GASCÓ deriva del llatí "VASCONE". Significa nadiu o propi de Gascunya.
GASCÓ és un llinatge existent a Falset, Benassal, Castelló, Cabanes, Càlig, València, Vall de la Gallinera, Santa Pola, etc.
En ALGAR, són 43 les persones que porten aquest cognom, 19 de primer i 24 de segon, És hui un dels cognoms més nombrós a Algar.
En ESPANYA, un total de 3.100 pesones porte de cognom GASC,. sobretot a la Comunitat Valenciana
(1.599), Catalunya (438), Madrid (331), Andalusia (146), Càceres (60) i Guadalajara (57).
Cognom d'origen godo. Molts cavallers que acompanyaren el rei Pelayo el portaven. Sembla que significa "guerrer". La versió catalana de GÓMEZ és GOMIS.
En ALGAR, actualment hi ha tres pesones que porten GÓMEZ com a primer cognom.
En ESPANYA, són 487.583 el total de persones amb aquest cognom, sent abundant a Madrid (77.389), Andalusia (61.558), Barcelona (44.766), Comunitat Valenciana (39,789), Murcia (14.908), Cantàbria
(13.776) i A Coruña(13.198).
LÓPEZ es un cognom patronímic derivat del nom LOPE, fill de Lope. Sembla que és el cinqué cognom més estés a Espanya, després de García, Fernández, González i Rodríguez.
Alguns opinen que ve del llatí "lupus" (llop). També es diu que, en temps de l'ocupació romana de la Península Ibèrica, arribà una família anomenada "Lupus" i es va estendre per Galícia.
El LÓPEZ més antic que es coneix és de l'any 768, pareix que d'un fill del duc visigot Ardayzo.
En ALGAR, hui, són 18 les persones que porten aquest cognom, 8 de primer i 10 de segon.
En ESPANYA, 867.723 persones porten el cognom LÓPEZ, sent prou nombrós a Madrid (121.605), Andalusia (92.958), Catalunya (92.244), Comunitat Valenciana (70.666), Galícia (60.721) i Murcia
(48.786).
Cognom patronímic derivat del nom MARTIN. Significa fill de Martín. Sembla que ve del llatí "martinus", aquell que es consagra a Marte, Déu de la guerra.
Té el seu origen a Galícia i Astúries.
En ALGAR, hi ha a l'actualitat un total de 10 persones que porten el cognom MARTÍNEZ, 9 de primer i 1 de segon.
En ESPANYA, són 829.415 persones les que porten aquest cognom, el qual és molt important a la Comunitat Valenciana (122.889), Galícia (107.087), Madrid (95.038), Catalunya (95.031), Astúries
(84.339), Albacete (22.191) i Jaén (22.006).
Com molts cognoms d'origen castellà i català deriva del nom d'una fruita comestible, encara que alguns li donen altres significats.
En ALGAR, són, actualment, 21 pesones les que porten el cognom MORA, 10 de primer i 11 de segon.
En ESPANYA, es troben 51.263 persones amb aquest cognom, sent prou abubdant a la Comunitat Valenciana (7.845), Andalusia ( 7.766), Madrid ( 7.479), Catalunya (6.199) i Castilla-La Mancha (3.118).
NADAL ve de la paraula llatina "NATALE", que significa dia del naixement.
NADAL és un llinatge molt estés per Barcelona, Olesa de Bonesvalls, Tarragona, Alcora, Mallorca, Menorca, etc.
En ALGAR, desapareix el cognomNADAL a partir de 1880. Hui, són 5 les persones que porten aquest cognom com a primer
En ESPANYA, hi ha 1.956 persones amb aquest cognom que és abundant a Catalunya (3.161), Balears
(1.884), Comunitat Valenciana (2.066), Madrid (385), Murcia (353) i Saragossa (307).
Cognom patronímic derivat del nom Pedro o Pero ( fill de Pedro o de Pero).
El seu origen es troba en el costum de convertir en cognom el nom del pare o avantpassat. Sembla que apareix a Espanya l'any 1318.
Hi ha qui estima que les primeres famílies que utulitzzen aquest cognom són jueus conversos sefardites. Inclús hi ha qui pensa que el cognom Pérez ( en hebreu Peretz/Peres) es va espanyolitzar pels jueus espanyols en temps de la Inquisició o tal vegada molt abans.
La versió catalana de PÉREZ és PERIS.
En ALGAR, hui trobem 20 persones que porten aquest cognom, 11 com a primer i 9 com a segon.
En ESPANYA, són 776.089 les persones amb aquest cognom, el qual abunda a Madrid (90.348), Andalusia (84.628), Catalunya (74.696), Santa Creu de Tenerife (38.565), Comunitat Valenciana(71.698) i Las Palmas (27.962).
RUIZ és un cognom castellà. És un patronímic derivat del nom propi RUI o RUY.
El porten moltes famílies sense cap tipus de relació entre elles.
En ALGAR, el cognom RUIZ apareix a partir de 1610 i desapareix molt prompte. Torna a aparéixer al 1840 i desapareix de nou a partir de 1920. Hui hi ha a Algar 2 persones que porten RUIZ com a primer cognom.
En ESPANYA, són 363.827 les persones amb aquest cognom, repartrides amb més abundància a Andalusia (95.637), Barcelona ( 40.2349, Comunitat Valenciana (31.428) i Murcia (16.562)..
DOCUMENTACIÓ CONSULTADA.
Arxiu parroquial d'Algar.
Arxiu històric de l'Ajuntament d'Algar.
Diccionari Català-Valencià-Balear, de ANTONI Mº ALCOVER i FRANCESC DE B. MOLL.
Enciclopedia de los apellidos españoles.
Enciclopèdia dels cognoms catalans.
Wikipedia, la enciclopedia libre.
Realengo y señorío en el Camp de Morvedre, de JOSEP IBORRA LERMA.
Llista de residentes a Algar a 10-02-2012.
Alguns cognoms d'aquella època com ALONSO, MALDONADO, PERIS, JORDÀ, RIBERA, PERPIGNAN, etc. no els trobem a l'actualitat, i altres com CABRERO, ARNAL, MESTRE, FITO,PONS, CATALUÑA, ZARAGOZÁ, GUILLEM, MOLINA, etc. apareixen més tard.
El present comentari contempla la quantitat de cognoms que venen del segle XVII i que, encara hui, com s'ha dit, es conserven a Algar. També, de manera sols indicativa, es farà referència a la quantitat d'aquests cognoms existents a Espanya així com, breument, al seu origen o significat, sempre partint de les hipòtesis més acceptades.
El desig és que alguna persona estudiosa del tema ens proporcione, pel temps, un treball més exhaustiu i complet de tots els cognoms d'Algar.
BOIXÓ/BOXÓ/BOJÓ
Sembla que és el mateix cognom, el qual apareix a Algar amb les tres formes i en dates diferents. Actualemnt només apareix amb la forma " BOJÓ ".
No està gens clar el seu origen. Per a alguns es deriva del llatí "BUXUS", mata de muntanya (Box, a l'Edat Mitjana). Per a altres BOIXÓ és equivalent a " Tronc d'arbre d'un parell de llargades que tapa un forat obert en una de les parets d'una barsa ".
En ALGAR apareix aquest cognom baix la forma BOIXÓ a partir de 1610. Actualment, són 19 les persones que porten aquest cognom (BOJÓ), 10 com a primer i 9 com a segon.
En l'àmbit geogràfic d'ESPANYA, el cognom BOJÓ el porten 31 persones, de les quals 23 són a la província de València i 8 a la província de Càceres.
BOLINCHES
Aquest cognom no es troba documentat ni tampoc existeix altre cognom amb el qual establir similitud. Possiblement, vinga de la paraula castellana "BOLICHE", bola pequeña que se usa en el juego de los bolos.
Llinatge originari de Castella, es remunta a fets històrics ocorreguts entre els anys 1000 i 1300.
En ALGAR, 33 persones porten actualment aquest cognom, 11 com a primer i 22 com a segon.
En ESPANYA, un total de 622 persones porten el cognom BOLINCHES, repartides principalment a la Comunitat Valenciana (590), Catalunya (53), Balears (109) i Madrid (9).
CARBONELL
Segons JOAN COROMINES i MOSSÉN ANTONI MARIA ALCOVER, el cognom CARBONELL és diminutiu del mot llatí " carbo ", pres com a nom personal masculí. Aquest nom personal va derivar en cognom a la Baixa Edat Mitjana.
També apareix com a nom d'un peix. Altres teories fan referència a l'ocupació de carboner i també es sobrenom o malnom de persona de pell fosca.
En ALGAR, hui, només apareix una persona que porta CARBONELL i com a primer cognom.
En ESPANYA, hi ha 16.438 amb aquest cognom, repartides sobretot a Catalunya (4.682), Comunitat Valenciana (5.962), Balears (1.083), Madrid (1.015), Murcia (717), Saragossa (508) i Sevilla (478).
COMPANY
Sembla que COMPANY deriva del mot llatí "COMPANIO" , en castellà "compañero" i en català company.
És un cognom català molt antic que va passar a Mallorca al segfle XIV, on apareix un pintor anomenat Berenguer Company.
En ALGAR, actualment, hi ha 5 perones que porten COMPANY com a primer cognom i 4 persones com a segon, és a dir, un total de 9 persones.
En ESPANYA, es compten 4.612 persones amb aquest cognom, distribuïdes majoritàriament a la Comunitat Valenciana (2.062), Catalunya (1.135), Balears (1.090), Madrid (104) i Murcia (32).
DASÍ
Es desconeixen els origens d'aquest cognom. Per a alguns, possiblement, derive de "DASSI", original de la Lombardía, en Itàlia, amb branques a Milà i Pavia. Per a altres, prové del poble de DAS a Cerdanya o de la ciutat aquitana de DAX.
En ALGAR són 4 les persones que hui porten com a segon aquest cognom.
En ESPANYA, 1.140 persones porten el cognom DASÍ. repartides especialment a la Comunitat Valenciana (1.044), Catalunya (43), Balears (13), Murcia (8) i Sevilla (6).
DOMINGO
DOMINGO procedeix de la paraula llatinas "dominicus" o "dominus", l'amo de la casa, el senyor en totes les seues accepcions. També significa que pertany a Déu o al sèptim dia que deu ser santificat.
A l'antiga Germania, sembla que aquell que rebia el nom DOMINGO ( en alemà SONTAG) és que havia nascut el dia del Sol.
El cognom DOMINGO apareix a la conquesta de Mallorca.
En català, DOMINGO és equivalent a DOMENECH. La forma DOMÏNGUEZ és castellana i vol dir "hijo de Domingo".
En ALGAR, a partir de 1800, desapareix aquest cognom. Hui només hi ha una persona que porta DOMINGO com a primer cognom.
En ESPANYA, es troben 21.348 persones amb aquest cognom, repartides sobretot a Catalunya (5.672), Comunitat Valenciana (3.866), Madrid ( 3.414), Aragó ( 1.8019 Granada ( 702) i Burgos (700).
DURÁN
El cognom DURÁN pareix que ve del nom personal germànic DURAND. En llatí apareix la forma " DURANDUS". Es considera com a nom de bon auguri. En llatí medieval significa " que ha de durar ".
A partir de 1670, no es troba aquest cognom en ALGAR. Actualment, una sola persona porta com a primer aquest cognom.
En ESPANYA, són 52.551 les persones que porten el cognom DURÁN, les quals estan distribuïdes principalment a Andalusia (9.864), Catalunya (9.525), Madrid (7.329), Extremadura (5.469) i Balears
(1.613).
ESTEVE
El cognom ESTEVE pertany al grup de cognoms catalans que provenen de noms de sants del Nou Testament. Prové de "STEPHANUS", nom del primer màrtir cristià, que vol dir "coronat de llorer, victoriós ".
ESTEVE és originari de Catalunya i s'establí a les Illes Balears des de molt antic. Una família anomenada Esteve va passar a València.
En ALGAR, hi ha actualment 5 persones portant aquest cognom, 3 com a primer i 2 com a segon.
En ESPANYA, són 16.014 les persones amb aquest cognom, el qual apareix majoritàriament a la Comunitat Valenciana (8.865), Catalunya (5.316), Madrid (539), Murcia (237) i Balears (189).
GARCÍA
Cognom patronímic d'origen vasc, molt estés per la Península Ibèrica i Amèrica. Prové dels vasc medieval "Garçea", que significa jove.
Altres autors el relacionen amb el mot germànic "Wars" "jove guerrer" o amb el godo "garxa" o "garcha", príncep de vista agraciada.
Es remunta a l'any 789, a Navarra.
En ALGAR, un total de 13 persones porten el cognom GARCÍA, 5 com a primer i 8 com a segon.
En ESPANYA, GARCÍA és un dels cognoms més nombrós, amb 1.467.460 persones, repartides sobretot a Madrid (220.629), Catalunya (136.396), Comunitat Valenciana (130.238), Astúries (70.113), Murcia
(64.022), Andalusia (155.210) i A Coruña (37.872).
HERNÁNDEZ
Cognom d'origen espanyol/gitano/romanés/zíngaro, el qual existeix des del segle XV.
Vol dir fill de Hernan o de Hernando. S'inclou al grup de cognoms patronímics.
En ALGAR, hi ha a l'actualitat 11 persones que porten aquest cognom, 8 com a primer i 3 com a segon.
En ESPANYA, són 351.001 les persones amb aquest cognom, que es trobern principalment a Santa Creu de Tenerife (49.485), Comunitat Valenciana (28.369), Madrid (49.253), Las Palmas (30.374), Catalunya
(29.760), Murcia (21.615), Sevilla (7.375) i Saragossa (6.909).
JUAN
Nom propi castellà derivat del llatí JOHANNES, en referència a Sant Joan Baptista . L'equivalent català és JOAN, molt estés a Mallorca i Eivissa. Precisament per derivar-se del nom d'un sant, ALMERICH ens diu que és un cognom de tipus hagiogràfic.
Apareix com a cognom al segle XVII.
En ALGAR, a l'actualitat són 13 les persones que porten aquest cognom, 7 com a primer i 6 com a segon.
En ESPANYA, 23.684 porten aquest cognom,el qual apareix repartir abunfantment a la Comunitat Valenciana (10.663), Balears (3.450), Catalunya (2.874), Madrid (1.029), Lleó (636) i Sevilla (378).
GASCÓ
GASCÓ deriva del llatí "VASCONE". Significa nadiu o propi de Gascunya.
GASCÓ és un llinatge existent a Falset, Benassal, Castelló, Cabanes, Càlig, València, Vall de la Gallinera, Santa Pola, etc.
En ALGAR, són 43 les persones que porten aquest cognom, 19 de primer i 24 de segon, És hui un dels cognoms més nombrós a Algar.
En ESPANYA, un total de 3.100 pesones porte de cognom GASC,. sobretot a la Comunitat Valenciana
(1.599), Catalunya (438), Madrid (331), Andalusia (146), Càceres (60) i Guadalajara (57).
GÓMEZ
Cognom d'origen godo. Molts cavallers que acompanyaren el rei Pelayo el portaven. Sembla que significa "guerrer". La versió catalana de GÓMEZ és GOMIS.
En ALGAR, actualment hi ha tres pesones que porten GÓMEZ com a primer cognom.
En ESPANYA, són 487.583 el total de persones amb aquest cognom, sent abundant a Madrid (77.389), Andalusia (61.558), Barcelona (44.766), Comunitat Valenciana (39,789), Murcia (14.908), Cantàbria
(13.776) i A Coruña(13.198).
LÓPEZ
LÓPEZ es un cognom patronímic derivat del nom LOPE, fill de Lope. Sembla que és el cinqué cognom més estés a Espanya, després de García, Fernández, González i Rodríguez.
Alguns opinen que ve del llatí "lupus" (llop). També es diu que, en temps de l'ocupació romana de la Península Ibèrica, arribà una família anomenada "Lupus" i es va estendre per Galícia.
El LÓPEZ més antic que es coneix és de l'any 768, pareix que d'un fill del duc visigot Ardayzo.
En ALGAR, hui, són 18 les persones que porten aquest cognom, 8 de primer i 10 de segon.
En ESPANYA, 867.723 persones porten el cognom LÓPEZ, sent prou nombrós a Madrid (121.605), Andalusia (92.958), Catalunya (92.244), Comunitat Valenciana (70.666), Galícia (60.721) i Murcia
(48.786).
MARTÍNEZ
Cognom patronímic derivat del nom MARTIN. Significa fill de Martín. Sembla que ve del llatí "martinus", aquell que es consagra a Marte, Déu de la guerra.
Té el seu origen a Galícia i Astúries.
En ALGAR, hi ha a l'actualitat un total de 10 persones que porten el cognom MARTÍNEZ, 9 de primer i 1 de segon.
En ESPANYA, són 829.415 persones les que porten aquest cognom, el qual és molt important a la Comunitat Valenciana (122.889), Galícia (107.087), Madrid (95.038), Catalunya (95.031), Astúries
(84.339), Albacete (22.191) i Jaén (22.006).
MORA
Com molts cognoms d'origen castellà i català deriva del nom d'una fruita comestible, encara que alguns li donen altres significats.
En ALGAR, són, actualment, 21 pesones les que porten el cognom MORA, 10 de primer i 11 de segon.
En ESPANYA, es troben 51.263 persones amb aquest cognom, sent prou abubdant a la Comunitat Valenciana (7.845), Andalusia ( 7.766), Madrid ( 7.479), Catalunya (6.199) i Castilla-La Mancha (3.118).
NADAL
NADAL ve de la paraula llatina "NATALE", que significa dia del naixement.
NADAL és un llinatge molt estés per Barcelona, Olesa de Bonesvalls, Tarragona, Alcora, Mallorca, Menorca, etc.
En ALGAR, desapareix el cognomNADAL a partir de 1880. Hui, són 5 les persones que porten aquest cognom com a primer
En ESPANYA, hi ha 1.956 persones amb aquest cognom que és abundant a Catalunya (3.161), Balears
(1.884), Comunitat Valenciana (2.066), Madrid (385), Murcia (353) i Saragossa (307).
PÉREZ
Cognom patronímic derivat del nom Pedro o Pero ( fill de Pedro o de Pero).
El seu origen es troba en el costum de convertir en cognom el nom del pare o avantpassat. Sembla que apareix a Espanya l'any 1318.
Hi ha qui estima que les primeres famílies que utulitzzen aquest cognom són jueus conversos sefardites. Inclús hi ha qui pensa que el cognom Pérez ( en hebreu Peretz/Peres) es va espanyolitzar pels jueus espanyols en temps de la Inquisició o tal vegada molt abans.
La versió catalana de PÉREZ és PERIS.
En ALGAR, hui trobem 20 persones que porten aquest cognom, 11 com a primer i 9 com a segon.
En ESPANYA, són 776.089 les persones amb aquest cognom, el qual abunda a Madrid (90.348), Andalusia (84.628), Catalunya (74.696), Santa Creu de Tenerife (38.565), Comunitat Valenciana(71.698) i Las Palmas (27.962).
RUIZ
RUIZ és un cognom castellà. És un patronímic derivat del nom propi RUI o RUY.
El porten moltes famílies sense cap tipus de relació entre elles.
En ALGAR, el cognom RUIZ apareix a partir de 1610 i desapareix molt prompte. Torna a aparéixer al 1840 i desapareix de nou a partir de 1920. Hui hi ha a Algar 2 persones que porten RUIZ com a primer cognom.
En ESPANYA, són 363.827 les persones amb aquest cognom, repartrides amb més abundància a Andalusia (95.637), Barcelona ( 40.2349, Comunitat Valenciana (31.428) i Murcia (16.562)..
DOCUMENTACIÓ CONSULTADA.
Arxiu parroquial d'Algar.
Arxiu històric de l'Ajuntament d'Algar.
Diccionari Català-Valencià-Balear, de ANTONI Mº ALCOVER i FRANCESC DE B. MOLL.
Enciclopedia de los apellidos españoles.
Enciclopèdia dels cognoms catalans.
Wikipedia, la enciclopedia libre.
Realengo y señorío en el Camp de Morvedre, de JOSEP IBORRA LERMA.
Llista de residentes a Algar a 10-02-2012.
-o-o-o-o-o-
diumenge, 5 de febrer del 2012
Qué fem amb l'agricultura d'Algar?
No és cap secret que l'agricultura en general, i l'agricultura valenciana en particular, està travessant una crisi molt greu, motivada principalment per la falta de rendibilitat, com a consequüència de l'enfonsament dels preus per als productors, crisi que afecta profundament a la producció de cítrics.
D'aquesta situació s'ha derivat l'abandonament de part de moltes persones, sobretot jóvens, del camp. Segons dades de l'INSITUT NACIONAL D'ESTADÍSTICA (INE), durant els anys 2009 i 2010, uns 13.521 agricultors han abandonat l'activitat agrària a la Comunitat Valenciana. A aquest fet s'uneix la contínua jubilació de molts agricultors als 65 anys, els quals tenen que deixar la terra per la falta de continuadors en l'activitat, perquè els jóvens tampoc desitgen seguir en allò que per a ells no els garanteix perspectives de futur.
I QUÉ PASSA MENTRES TANT A ALGAR, AL NOSTRE POBLE?.
Possiblement, siga interessant, en primer lloc, fer una ullada retrospectiva.
Aquells que ja som un poc majors recordem que Algar, no fa tant de temps, tenia un gran i important patrimoni agrícola. Algar no sols tenia una superfície respectable de regadiu, predominantment dedicada al conreu de cítrics, i també d'altres fruits com nispros, cireres, etc., sinó que els propietaris agrícoles tenien també moltes finques rústiques de secà (garrofers, oliveres, vinyes i atmelers), no sols al terme propi sinó fins i tot als termes confinants. Varis propietaris portaven personal fixe durant tot l'any i, a la replega de les collites, venien molts treballadors dels pobles veïns, sobre tot de la comarca de l'Alt Palància.
Estem parlant d'una època en la qual, pràcticament, totes les famílies del poble, excepte les d'aquells pocs que treballaven a la fàbrica de farines, el molí, i al algepsars, vivien exclusivament de l'agricultura. Sense voler comparar la qualitat de vida entre aquella època i la present, qualsevol agricultor, amb unes cuantes fanecades de regadiu i de secà, podia tirar endavant.
Lamentablement, eixa època pertany a la història, com a conseqüència d'allò que hem dit al principi, i a Algar també ha tingut i està tenint lloc l'abandonament de l'agricultura i també sobretot pels jóvens. I allò que és pitjor: s'ha produit, i la cosa encara continua, la venda de gran part del nostre patrimoni agrari a tercers, no sols el de fora del terme d'Algar sinó també d'una part important del nostre terme, inclús de finques de regadiu, on, ademés, es trobem una quantitat, que cada dia que passa va en augment, de parcel·les abandonades o semiabandonades, amb els riscs de tota classe que açò significa.
Tal vegada, derivat d'aquesta situació, s'ha produit també un fet que no ens porta precisament cap a l'optimisme: la liquidació de l'única cooperativa agrícola que existia al municipi, per acord dels socis. Aquesta entitat fou creada l'any 1985 per a la comercialització de nispros i altres fruits (no cítrics) i per a prestar serveis als socis. La cooperativa, a poc a poc, ha anat perdent activitat fins a arribar a la situació actual. Es mire com se mire, açò no és una bona notícia.
Front a aquesta situació, gens agradable, cal preguntar-se si hi ha solucions o alternatives que facen que mirem el futur, al menys, amb un poc d'optimisme. Tot seguit, ens refeririem a unes poques de les propostes i inicativas fetes per alguns.
I.- ELS BANCS O LLOGUER D'HORTS.- Davant l'abandó, cada dia més, de moltes parcel·les de regadiu en Algar, hi ha qui diu que pal·liaria un poc el problema els anomenats "bans d'hortes" o "lloger d'horts", fórmula que s'està aplicant en alguns llocs, am tota classe de resultats. Com diuen els seus defensors, amb aquesta mesura es podria frenar la pèrdua de la superfície agrària útil, es practicaria l'hortofruticultura, es potenciaria l'agricultura ecològica, s'ensenyaria als jóvens a treballar i cultivar la terra, es potenciaria el consum de productes locals, es protegeria el paisatge (cosa molt important si volem que el nostre poble siga de veritat un poble atractiu), s'evitarien incendis i plagues, etc.
Tant el grup popular com el grup socialista a l'Ajuntament d'Algar, mostraren en la campanya electoral de les últimes eleccions municipals la seua preocupació per l'abandonament de parcel·les d'horta i es comprometeren a intentar buscar una solució al problema. El grup popular, a l'última sessió plenària de l'Ajuntament va presentar una interessant moció per a posar en marxa a Algar aquesta experiència dels bancs d'hortes. La moció fou bé rebuda pel grup socialista i tots els membres de la corporació municipal es varen comprometre a tractar la qüestió en el Consell Agrari local, una vegada quede constituit i de manera immediata, junt a tots els problemes que afecten a l'agricultura local.
II.- EXPLOTACIÓ COMUNITÀRIA DE LA TERRA.- Tots recordaran que no fa molts anys va haver al nostre poble una iniciativa d'uns pocs veïns, però promoguda per la Conselleria d'Agricultura, de posar en pràctica a Algar aquesta modalitat de conreu, com a conseqüència de l'exagerat minifundisme existent al nostre regadiu i per a fer més rendable la nostra agricultura. La cosa no va ser possible, entre altres coses, perquè no es va comptar amb una clara majoria dels propietaris agrícoles, perqué a la Comunitat Valenciana faltava una legislació adequada sobre aquesta matèria i també perquè, en aquells moment, encara que preocupant, la situació no era tan greu com ho és hui.
Actualment, les circumstàncies han canviat molt. Per una part, les circumstàncies han canviat a pitjor ja que la situació de la nostra agricultura és molt més greu, i la prova és que, com també hem dit adés, cada día que passa són més i més les parcel·les de regadiu abandonades. Per una altra part, i açò al menys no es negatiu, hui, a la Comunitat Valenciana, sí tenim ja una norma legal que regula expressament l'explotació comunitària de la terra i les ajudes oficials al respecte. Ens referim a la Llei 8/2002, de 5 de desembre, d'Ordenació i Modernització de les Estructures Agràries de la Comunitat Valenciana
Aquesta alternativa ens permetria, tal vegada i entre altres coses, poder fer una agricultura més racional, acabant amb el nostre minifundisme; aplicar millor i amb menys cost les noves tècniques agrícoles, per exemple el rec localitzat, molt costós, com estem comprovant, a les xicotetes explotacions; seleccionar els conreus més rendables i crear alguns pocs llocs de treball. Però, dit açò, molts es preguntaran si val la pena tornar a intentar posar en pràctica aquesta alternativa o si cal deixar les coses com estan, perquè la mesura no deixa de ser una mera utopia. Pensem, no obstant, que també és un dels temes que, al menys, es tendria que debatre al si del Consell Agrari.
III.- L'AGRICULTURA A TEMPS PARCIAL.- Segons ens diu RAFAEL VIRUELA MARTÍNEZ, en els últims anys, l'agricultura a temps parcial ha adquirit una importància al País Valencià, fins el punt que la terra ha deixat de ser la principal font d'ingressos de moltes famílies, adquirint, cada vegada més, el caràcter de complementarietat. I continua afirmant VIRUELA MARTÍNEZ que aquesta modalitat de treball agrari és més intens quan més xicoteta és l'explotació.
Tal vegada, a Algar caldria que ens plantejàrem, sobretot els jóvens, la conveniència o no d'aquesta fórmula, si tenim en compte la falta de treball o de treball a temps complet en altres sectors (indústria i serveis), abans d'abandonar el camp definitivament.
Respecte d'aquestes iniciatives o alternatives a les quals ens hem referit i d'altres que es pugueren plantejar, s'ens dirà, i amb raó, que tot açò està molt bé sobre el paper però que la realitat, dissortadament, és la que és, i que no es pot fer res.
Indubtablement, tenen que canviar les coses. Com diu molt bé JOSEP BOTELLA, Secretari General de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, davant d'aquesta situació cal instar a l'Administració de l'Estat i a la Generalitat Valenciana per a que es posen seriosament a treballar, amb més interés, i afegeix JOSEP BOTELLA que la millor forma de fer-ho pasa per augmentar la renda dels agricultors i tindre més decisió per a facilitar l'accés dels jóvens a aquest sector, tot això a través de la millora i ampliació de les ajudes, però, sobretot, amb uns preus justs per als agricultors que eviten que les collites continuen venent-se per baix del seu cost de producció.
JOSEP BOTELLA denúncia també l'abusiu marge comercial de la gran distribució, la qual imposa preus ridículs als productors que no cobreixen els costs de producció, situació que també perjudica els consumidors, els quals paguen una quantitat molt superior al valor real del producte.
Com veiem, veritablement, no hi ha massa motius per a l'optimisme en allò que pertoca a la nostra agricultura. Però, possiblement, davant d'aquesta situació de crisis, la qual en aquest moment és general i no afecta sols l'agricultura, ens hem de refer, principalment els més jóvens, i tractar de buscar i trobar alternatives i solucions. No és bo caure en el desànim.
Algar, a pesar de tot, té unes potencialitats les quals cal tindre en compte i que, possiblement, altres vulgueren tindre: tenim un clima bo, no ens falta una cosa tan vital com és l'aigua, el poble té bones comunicacions i es troba a prop d'importants nuclis urbans, etc. Abans de tirar la tovalla definitivament, cal buscar, entre tots, una eixida a la present situació. La cosa no és gens fàcil, però és, a les situacions difícils, quan les persones i els pobles han de posar tot el seu esforç i tota la seua imaginació per eixir de la crisi. Cal ser alló que ara es diu molt, cal ser emprenedors. Cal fer-ho abans que siga ja massa tard. El millor estímul per a nosaltres ha de ser l'esforç i sacrificis que durant anys i anys (quasi diríem que segles) feren els nostres avantpassats per a deixar-nos aquest llegat que és Algar.
D'aquesta situació s'ha derivat l'abandonament de part de moltes persones, sobretot jóvens, del camp. Segons dades de l'INSITUT NACIONAL D'ESTADÍSTICA (INE), durant els anys 2009 i 2010, uns 13.521 agricultors han abandonat l'activitat agrària a la Comunitat Valenciana. A aquest fet s'uneix la contínua jubilació de molts agricultors als 65 anys, els quals tenen que deixar la terra per la falta de continuadors en l'activitat, perquè els jóvens tampoc desitgen seguir en allò que per a ells no els garanteix perspectives de futur.
I QUÉ PASSA MENTRES TANT A ALGAR, AL NOSTRE POBLE?.
Possiblement, siga interessant, en primer lloc, fer una ullada retrospectiva.
Aquells que ja som un poc majors recordem que Algar, no fa tant de temps, tenia un gran i important patrimoni agrícola. Algar no sols tenia una superfície respectable de regadiu, predominantment dedicada al conreu de cítrics, i també d'altres fruits com nispros, cireres, etc., sinó que els propietaris agrícoles tenien també moltes finques rústiques de secà (garrofers, oliveres, vinyes i atmelers), no sols al terme propi sinó fins i tot als termes confinants. Varis propietaris portaven personal fixe durant tot l'any i, a la replega de les collites, venien molts treballadors dels pobles veïns, sobre tot de la comarca de l'Alt Palància.
Estem parlant d'una època en la qual, pràcticament, totes les famílies del poble, excepte les d'aquells pocs que treballaven a la fàbrica de farines, el molí, i al algepsars, vivien exclusivament de l'agricultura. Sense voler comparar la qualitat de vida entre aquella època i la present, qualsevol agricultor, amb unes cuantes fanecades de regadiu i de secà, podia tirar endavant.
Lamentablement, eixa època pertany a la història, com a conseqüència d'allò que hem dit al principi, i a Algar també ha tingut i està tenint lloc l'abandonament de l'agricultura i també sobretot pels jóvens. I allò que és pitjor: s'ha produit, i la cosa encara continua, la venda de gran part del nostre patrimoni agrari a tercers, no sols el de fora del terme d'Algar sinó també d'una part important del nostre terme, inclús de finques de regadiu, on, ademés, es trobem una quantitat, que cada dia que passa va en augment, de parcel·les abandonades o semiabandonades, amb els riscs de tota classe que açò significa.
Tal vegada, derivat d'aquesta situació, s'ha produit també un fet que no ens porta precisament cap a l'optimisme: la liquidació de l'única cooperativa agrícola que existia al municipi, per acord dels socis. Aquesta entitat fou creada l'any 1985 per a la comercialització de nispros i altres fruits (no cítrics) i per a prestar serveis als socis. La cooperativa, a poc a poc, ha anat perdent activitat fins a arribar a la situació actual. Es mire com se mire, açò no és una bona notícia.
Front a aquesta situació, gens agradable, cal preguntar-se si hi ha solucions o alternatives que facen que mirem el futur, al menys, amb un poc d'optimisme. Tot seguit, ens refeririem a unes poques de les propostes i inicativas fetes per alguns.
I.- ELS BANCS O LLOGUER D'HORTS.- Davant l'abandó, cada dia més, de moltes parcel·les de regadiu en Algar, hi ha qui diu que pal·liaria un poc el problema els anomenats "bans d'hortes" o "lloger d'horts", fórmula que s'està aplicant en alguns llocs, am tota classe de resultats. Com diuen els seus defensors, amb aquesta mesura es podria frenar la pèrdua de la superfície agrària útil, es practicaria l'hortofruticultura, es potenciaria l'agricultura ecològica, s'ensenyaria als jóvens a treballar i cultivar la terra, es potenciaria el consum de productes locals, es protegeria el paisatge (cosa molt important si volem que el nostre poble siga de veritat un poble atractiu), s'evitarien incendis i plagues, etc.
Tant el grup popular com el grup socialista a l'Ajuntament d'Algar, mostraren en la campanya electoral de les últimes eleccions municipals la seua preocupació per l'abandonament de parcel·les d'horta i es comprometeren a intentar buscar una solució al problema. El grup popular, a l'última sessió plenària de l'Ajuntament va presentar una interessant moció per a posar en marxa a Algar aquesta experiència dels bancs d'hortes. La moció fou bé rebuda pel grup socialista i tots els membres de la corporació municipal es varen comprometre a tractar la qüestió en el Consell Agrari local, una vegada quede constituit i de manera immediata, junt a tots els problemes que afecten a l'agricultura local.
II.- EXPLOTACIÓ COMUNITÀRIA DE LA TERRA.- Tots recordaran que no fa molts anys va haver al nostre poble una iniciativa d'uns pocs veïns, però promoguda per la Conselleria d'Agricultura, de posar en pràctica a Algar aquesta modalitat de conreu, com a conseqüència de l'exagerat minifundisme existent al nostre regadiu i per a fer més rendable la nostra agricultura. La cosa no va ser possible, entre altres coses, perquè no es va comptar amb una clara majoria dels propietaris agrícoles, perqué a la Comunitat Valenciana faltava una legislació adequada sobre aquesta matèria i també perquè, en aquells moment, encara que preocupant, la situació no era tan greu com ho és hui.
Actualment, les circumstàncies han canviat molt. Per una part, les circumstàncies han canviat a pitjor ja que la situació de la nostra agricultura és molt més greu, i la prova és que, com també hem dit adés, cada día que passa són més i més les parcel·les de regadiu abandonades. Per una altra part, i açò al menys no es negatiu, hui, a la Comunitat Valenciana, sí tenim ja una norma legal que regula expressament l'explotació comunitària de la terra i les ajudes oficials al respecte. Ens referim a la Llei 8/2002, de 5 de desembre, d'Ordenació i Modernització de les Estructures Agràries de la Comunitat Valenciana
Aquesta alternativa ens permetria, tal vegada i entre altres coses, poder fer una agricultura més racional, acabant amb el nostre minifundisme; aplicar millor i amb menys cost les noves tècniques agrícoles, per exemple el rec localitzat, molt costós, com estem comprovant, a les xicotetes explotacions; seleccionar els conreus més rendables i crear alguns pocs llocs de treball. Però, dit açò, molts es preguntaran si val la pena tornar a intentar posar en pràctica aquesta alternativa o si cal deixar les coses com estan, perquè la mesura no deixa de ser una mera utopia. Pensem, no obstant, que també és un dels temes que, al menys, es tendria que debatre al si del Consell Agrari.
III.- L'AGRICULTURA A TEMPS PARCIAL.- Segons ens diu RAFAEL VIRUELA MARTÍNEZ, en els últims anys, l'agricultura a temps parcial ha adquirit una importància al País Valencià, fins el punt que la terra ha deixat de ser la principal font d'ingressos de moltes famílies, adquirint, cada vegada més, el caràcter de complementarietat. I continua afirmant VIRUELA MARTÍNEZ que aquesta modalitat de treball agrari és més intens quan més xicoteta és l'explotació.
Tal vegada, a Algar caldria que ens plantejàrem, sobretot els jóvens, la conveniència o no d'aquesta fórmula, si tenim en compte la falta de treball o de treball a temps complet en altres sectors (indústria i serveis), abans d'abandonar el camp definitivament.
Respecte d'aquestes iniciatives o alternatives a les quals ens hem referit i d'altres que es pugueren plantejar, s'ens dirà, i amb raó, que tot açò està molt bé sobre el paper però que la realitat, dissortadament, és la que és, i que no es pot fer res.
Indubtablement, tenen que canviar les coses. Com diu molt bé JOSEP BOTELLA, Secretari General de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, davant d'aquesta situació cal instar a l'Administració de l'Estat i a la Generalitat Valenciana per a que es posen seriosament a treballar, amb més interés, i afegeix JOSEP BOTELLA que la millor forma de fer-ho pasa per augmentar la renda dels agricultors i tindre més decisió per a facilitar l'accés dels jóvens a aquest sector, tot això a través de la millora i ampliació de les ajudes, però, sobretot, amb uns preus justs per als agricultors que eviten que les collites continuen venent-se per baix del seu cost de producció.
JOSEP BOTELLA denúncia també l'abusiu marge comercial de la gran distribució, la qual imposa preus ridículs als productors que no cobreixen els costs de producció, situació que també perjudica els consumidors, els quals paguen una quantitat molt superior al valor real del producte.
Com veiem, veritablement, no hi ha massa motius per a l'optimisme en allò que pertoca a la nostra agricultura. Però, possiblement, davant d'aquesta situació de crisis, la qual en aquest moment és general i no afecta sols l'agricultura, ens hem de refer, principalment els més jóvens, i tractar de buscar i trobar alternatives i solucions. No és bo caure en el desànim.
Algar, a pesar de tot, té unes potencialitats les quals cal tindre en compte i que, possiblement, altres vulgueren tindre: tenim un clima bo, no ens falta una cosa tan vital com és l'aigua, el poble té bones comunicacions i es troba a prop d'importants nuclis urbans, etc. Abans de tirar la tovalla definitivament, cal buscar, entre tots, una eixida a la present situació. La cosa no és gens fàcil, però és, a les situacions difícils, quan les persones i els pobles han de posar tot el seu esforç i tota la seua imaginació per eixir de la crisi. Cal ser alló que ara es diu molt, cal ser emprenedors. Cal fer-ho abans que siga ja massa tard. El millor estímul per a nosaltres ha de ser l'esforç i sacrificis que durant anys i anys (quasi diríem que segles) feren els nostres avantpassats per a deixar-nos aquest llegat que és Algar.
-o-o-o-o-o-
dimecres, 1 de febrer del 2012
Jaume I el Conqueridor i l'Orde de la Mercè
Tenint en compte els vincles que, al llarg de la història, ha mantingut Algar amb l'Orde de la Mercé, hem considerat interessant fer un resum i una síntesi de la relació del rei Jaume I el Conqueridor i l'esmentada Orde, basant-nos en els diversos treballs d'autors i publicacions sobre aquesta qüestió (als quals correspon tot el mèrit), cosa que procurem fer sempre que escrivim qualsevol comentari al nostre blog, sobretot en referir-nos a la nostra història. L'únic desig és que aquests senzills i xicotets comentaris ens il·lustren a tots, encara que siga un poc, per a conèixer un poc millor el nostre passat.
Com sabem, Jaume I el Conqueridor, anomenat també Jaume I d'Aragó i Jaume I de Catalunya-Aragó, va nàixer a Montpeller (França) el 2 de setembre de 1208 i va morir a Alzira (Regne de València) el 25 de juliol de 1276. Era fill de Pere II el Catòlic, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Maria, senyora de Montpeller (actual França).
Jaume I començà a regnar quan tenia 10 anys i va morir a l'edat de 68 anys. Està enterrat al Monestir de Santa Maria de Poblet, en el terme municipal de Vimbodi i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà (Tarragona).
Fou monarca de la Corona d'Aragó i tingué els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte d'Urgell i senyor de Montpeller. Jaume I va imprimir un fort impuls a la conquesta de les terres ocupades pels musulmans i va conquistar Mallorca (any 1229), Menorca (any 1232), Eivissa (any 1235), València (any 1238) i, fins i tot, Múrcia (any 1266).
Cal recordar, per emotiva, la referència que es fa al "Llibre dels Fets" a l'enlairament de la senyera del rei En Jaume sobre la ciutat de València:
"I, quan vingué l'endemà, a hora de vespres, enviàrem a dir al rei i al rais Abulfamalet que, per tal que els cristians saberen que València era nostra, i per tal que no els feren cap mal, calia que posaren la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els semblava bé. I nos anàrem a la rambla, entre el real i la torre, i, quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem, i ens giràrem cap a orient i ploràrem dels nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu ens havia fet".
I és, precisament, durant el regnat de Jaume I, quan té lloc la fundació de l'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercé i de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde de la Meré´o l'Orde dels mercedaris.
El fundador de l'Orde de la Mercé fou, com tots sabem, Sant Pere Nolasc. Aquest era un jove mercader de teles, el qual havia nascut, segons uns, a Barcelona i, segons altres, a Mass-Saintes Puelles, a prop de Carcasone (França), l'any 1189.
Segons la tradició cristiana, la nit de l'1 d'agost de 1218, se li va aparèixer al sant la Verge, la qual li va encomanar que fundara un orde que es dedicara a la redempció dels captius. Es consideren cofundadors de l'Orde de la Mercé, junt a Sant Pere Nolasc, el bisbe de Barcelona, Berenguer II de Palou i el dominic Sant Ramon de Penyafort que fou assessor de Pere Nolasc. Sant Ramon de Penyafort és el patró dels juristes i advocats.
L'Orde de la Mercé va rebre el reconeixement oficial de l'Església per part del Papa Gregori IX, el 17 de gener de 1235, i li va atorgar la regla de Sant Agustí.
Respecte a quina fou l'actitud del rei Jaume I front a l'Orde de la Mercé, cal dir que el monarca li va donar el seu suport des de la seua fundació, suport que mantingué durant tot el seu regnat.
Així, en un primer moment, en donar-li a l'Orde de la Mercé el bisbe Berenguer II de Palou la institució canònica, Jaume I va donar als mercedaris la investidura com a cavallers.
Dels fets que acrediten aquest suport del monarca als mercedaris, hem de fer referència necessariament a la fundació del Monestir de Santa Maria de El Puig (comarca de l'Horta Nord -València-). La fundació d'aquest monestir es deu a la voluntat de Jaume I, motivada per un fet recollit per la tradició. Sembla que, mentre el rei es trobava preparant, en terres de El Puig, l'asedi a la ciutat de València, en poder dels musulmans, Sant Pere Nolasc, que l'acompanyava, va trobar, enterrada en una muntanyeta i sota una campana, una imatge de la Verge, tallada en fusta. El rei, considerant aquest fet com un fet miraculós, va proclamar Santa Maria de El Puig patrona del regne de València i va ordenar edificar un monestir on havia de quedar la imatge, ecarregant als mercedaris la custòdia perpètua del santuari.
L'any 1240, Jaume I va fer entrega de les terres de El Puig a N'Arnau de Cardona, de l'Orde de la Mercé, per a què edificara un santuari a Santa Maria. Sembla que es tractà d'una xicoteta església de la qual sols es conserven les portes principals ubicades a l'actual monestir.
Com a reconeixement de la protecció que Jaume I el Conqueridor va atorgar sempre a l'Orde de la Mercé, l'any 2008, en cumplir-se el 800 aniversari del naixement del monarca, la ciutat de Barcelona, de la qual és patrona també la Mare de Déu de la Mercé, li va fer un homenantge al rei com a cofundador de l'Orde dels mercedaris, durant les Festes Majors de la ciutat.
Com sabem, Jaume I el Conqueridor, anomenat també Jaume I d'Aragó i Jaume I de Catalunya-Aragó, va nàixer a Montpeller (França) el 2 de setembre de 1208 i va morir a Alzira (Regne de València) el 25 de juliol de 1276. Era fill de Pere II el Catòlic, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Maria, senyora de Montpeller (actual França).
Jaume I començà a regnar quan tenia 10 anys i va morir a l'edat de 68 anys. Està enterrat al Monestir de Santa Maria de Poblet, en el terme municipal de Vimbodi i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà (Tarragona).
Fou monarca de la Corona d'Aragó i tingué els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte d'Urgell i senyor de Montpeller. Jaume I va imprimir un fort impuls a la conquesta de les terres ocupades pels musulmans i va conquistar Mallorca (any 1229), Menorca (any 1232), Eivissa (any 1235), València (any 1238) i, fins i tot, Múrcia (any 1266).
Cal recordar, per emotiva, la referència que es fa al "Llibre dels Fets" a l'enlairament de la senyera del rei En Jaume sobre la ciutat de València:
"I, quan vingué l'endemà, a hora de vespres, enviàrem a dir al rei i al rais Abulfamalet que, per tal que els cristians saberen que València era nostra, i per tal que no els feren cap mal, calia que posaren la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els semblava bé. I nos anàrem a la rambla, entre el real i la torre, i, quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem, i ens giràrem cap a orient i ploràrem dels nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercé que Déu ens havia fet".
I és, precisament, durant el regnat de Jaume I, quan té lloc la fundació de l'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercé i de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde de la Meré´o l'Orde dels mercedaris.
El fundador de l'Orde de la Mercé fou, com tots sabem, Sant Pere Nolasc. Aquest era un jove mercader de teles, el qual havia nascut, segons uns, a Barcelona i, segons altres, a Mass-Saintes Puelles, a prop de Carcasone (França), l'any 1189.
Segons la tradició cristiana, la nit de l'1 d'agost de 1218, se li va aparèixer al sant la Verge, la qual li va encomanar que fundara un orde que es dedicara a la redempció dels captius. Es consideren cofundadors de l'Orde de la Mercé, junt a Sant Pere Nolasc, el bisbe de Barcelona, Berenguer II de Palou i el dominic Sant Ramon de Penyafort que fou assessor de Pere Nolasc. Sant Ramon de Penyafort és el patró dels juristes i advocats.
L'Orde de la Mercé va rebre el reconeixement oficial de l'Església per part del Papa Gregori IX, el 17 de gener de 1235, i li va atorgar la regla de Sant Agustí.
Respecte a quina fou l'actitud del rei Jaume I front a l'Orde de la Mercé, cal dir que el monarca li va donar el seu suport des de la seua fundació, suport que mantingué durant tot el seu regnat.
Així, en un primer moment, en donar-li a l'Orde de la Mercé el bisbe Berenguer II de Palou la institució canònica, Jaume I va donar als mercedaris la investidura com a cavallers.
Dels fets que acrediten aquest suport del monarca als mercedaris, hem de fer referència necessariament a la fundació del Monestir de Santa Maria de El Puig (comarca de l'Horta Nord -València-). La fundació d'aquest monestir es deu a la voluntat de Jaume I, motivada per un fet recollit per la tradició. Sembla que, mentre el rei es trobava preparant, en terres de El Puig, l'asedi a la ciutat de València, en poder dels musulmans, Sant Pere Nolasc, que l'acompanyava, va trobar, enterrada en una muntanyeta i sota una campana, una imatge de la Verge, tallada en fusta. El rei, considerant aquest fet com un fet miraculós, va proclamar Santa Maria de El Puig patrona del regne de València i va ordenar edificar un monestir on havia de quedar la imatge, ecarregant als mercedaris la custòdia perpètua del santuari.
L'any 1240, Jaume I va fer entrega de les terres de El Puig a N'Arnau de Cardona, de l'Orde de la Mercé, per a què edificara un santuari a Santa Maria. Sembla que es tractà d'una xicoteta església de la qual sols es conserven les portes principals ubicades a l'actual monestir.
Com a reconeixement de la protecció que Jaume I el Conqueridor va atorgar sempre a l'Orde de la Mercé, l'any 2008, en cumplir-se el 800 aniversari del naixement del monarca, la ciutat de Barcelona, de la qual és patrona també la Mare de Déu de la Mercé, li va fer un homenantge al rei com a cofundador de l'Orde dels mercedaris, durant les Festes Majors de la ciutat.
-o-o-o-o-o-
Suscriure's a:
Missatges (Atom)