Un any més hem celebrat les nostres festes patronals, les festes en honor de la Mare de Déu de la Mercé, Sant Pere Nolasc i Sant Ramon Nonat, i, un any més, com desitjava el nostre Alcalde a la seua salutació al Llibre de Festes, hem donat tots, els veïns del poble i tots els que ens han volgut visitar durant aquests dies, un exemple de nombrosa participació i assisténcia a tots els actes festius però, sobretot, com no podia ser d'una altra forma, hem donat una extraordinària lliçó de sana harmonia i convivència.
Les festes, tot un seguit d'actes religiosos, civils i lúdics de tota classe, són organitzats, des de fa uns anys, per l'Ajuntament el qual ha estat en contacte permanent amb la Junta Parroquial, procurant consensuar els actes que han tingut lloc.
Citar totes les persones i grups que han treballat i col·laborat en la realització de les festes es impossible, perquè sempre, sense voler, s'oblidarem de citar-ne. Tot i això, ademés de destacar els dos il.lustres predicadors, Luis Gascó i Francisco Gil, ambdós canonges, el primer de la Seu de Sogorb i el segon de la Seu de València, la pirotècnia de Vicente Caballer que ens va deleitar amb una extraordinària mascleta i un fabulós castell i la boníssima actuació de l'orquestra Gamma, pensem que les festes no hagueren tingut la brillantor que han tingut sense la participació de persones i grups locals: el Pàrroc; El Cor de Nostra Senyora de la Mercé, amb les dues misses pontificals de Lorenzo Perosi, que ens varen impressionar, i amb la interpretació de càntics tradicionals; l'Agrupació Músic-Cultural(¿qué farìem sense la nostra banda de mùsica?); el Grup de Danses "La Solana", amb el ball de la dansà a la processó de la Verge, cosa que, esperem, perdure en el temps; els guisadors i portadors de les calderes(per cert, enguany, les calderes han segut portades pels majorals del proper any, un detall que cal agrair); els organitzadors i col·laboradors de la processó, entre els que cal destacar els anderos, els turquets i els encarregats de la llum de l'anda, el florista, els participants i col·laboradors en el Llibre de Festes així com el seu compositor i dissenyador; l'encarregat del volteig de les campanes i també el disparador de traques i masclets; els majorals d'enguany i la Penya "Bou de setembre", organitzadors dels bous de setembre; les cobradores de les qüotes dels veïns... Demanem perdó si hem oblidat d'algú.
Per damunt de tot, hem de tornar a dir que les festes no hagueren tingut la brillantor que han tingut sense la participació i l'assistència als actes festius de tots i totes, dels veïns, dels simpatizants i dels visitants, que, una vegada més, hem sabut oferir una mostra excel·lent d'autèntica convivència i harmonia.
-o-o-o-o-o-
dimarts, 27 de setembre del 2011
dilluns, 26 de setembre del 2011
La "mocadorà" de Sant Donís
La "mocadorà" del 9 d'octubre, festa de Sant Donis, és un antic costum de la ciutat de València, que consisteix en regalar a la persona estimada(mare, enamorada, filla...) un mocador ple de dolços de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia(piulets i tronadors) i de fruites i hortalisses.
Segons la tradició, quan el rei Jaume I el Conqueridor va entrar a València, el 9 d'octubre de 1238, després de la seua conquesta als musulmans, les dones d'aquests van oferir a la esposa del rei, la reina Na Violant d'Hongria, les fruites i verdures de l'horta valenciana en plats de ceràmica embolicats dins de mocadors de seda.
El 9 d'octubre, que coincidia amb la festa de Sant Donís, patró dels forners i pastissers, va començar a ser commemorada a partir de l'any 1333, com a data de la fundació de l'antic regne de València. Durant els segles XV al XVIII, la commemoració de l'entrada de Jaume I a la ciutat de Valéncia consistia en el llançament de molts coets, sobretot piulets i tronadors.
Amb l'arribada del rei Felip V el Borbó, després de la desfeta d'Almansa, la qual va significar per als valencians la pèrdua dels seus drets per "justo derecho de conquista", per haver recolzat l'Arxiduc Carles d'Aústria com pretendent a la corona d'Espanya front a les pretensions del borbó, que fou el guanyador, s'aboliren tots els furs valencians i amb ells les festes del 9 d'octubre, així com altres costums valencians, sense oblidar la qüestió de la nostra llengua que ja venia patint una important decadència.
Però el Gremi dels Mestres Sucrers de la Ciutat i Regne de València, molt astutament, va idear la forma de poder seguir celebrant la festa en honor de Sant Donís i va crear la "mocadorà", uns dolços que imitaven la forma dels piulets i tronadors i de les fruites i hortalisses, festa que ha perdurat fins els nostres dies.
La gent ha volgut veure en la "mocadorà" certa reminiscència d'un culte a la fertilitat amb les dues peces de massapà, la piuleta i el tronador, entenent que són una representació dels òrgans sexuals masculins i femenins, i les fruitetes el resultat de la unió carnal.
Siga com siga, en els darrers anys aquest costum de la "mocadorà" ha guanyat popularitat, sobretot a la ciutat de València i a les poblacions veïnes de l'àrea metropolitana. Per aquesta vella tradició, molts valencians i valencianes considerem el 9 d'octubre com el dia dels enamorats. Les dones conserven inclús tots els mocadors que la seua parella els regala cada any com a prova de que el seua amor i la seua estima perduren.
La "mocadorà" de Sant Donís pensem, en definitiva, que és una forma molt bonica i simpàtica que tenim els valencians de demostrar la nostra estima i amor a les persones que volem i estimem, sobretot a la nostra parella, ademés de fer-nos recordar també un poc l'origen del nostre poble, el poble valencià, en una data tan significativa per a nosaltres com és el Nou d'Octubre.
-o-o-o-o-o-
NOTA.- El present resum està tret bàsicament de l'estudi fet per MANEL CARRERA ESCUDÉ.
Segons la tradició, quan el rei Jaume I el Conqueridor va entrar a València, el 9 d'octubre de 1238, després de la seua conquesta als musulmans, les dones d'aquests van oferir a la esposa del rei, la reina Na Violant d'Hongria, les fruites i verdures de l'horta valenciana en plats de ceràmica embolicats dins de mocadors de seda.
El 9 d'octubre, que coincidia amb la festa de Sant Donís, patró dels forners i pastissers, va començar a ser commemorada a partir de l'any 1333, com a data de la fundació de l'antic regne de València. Durant els segles XV al XVIII, la commemoració de l'entrada de Jaume I a la ciutat de Valéncia consistia en el llançament de molts coets, sobretot piulets i tronadors.
Amb l'arribada del rei Felip V el Borbó, després de la desfeta d'Almansa, la qual va significar per als valencians la pèrdua dels seus drets per "justo derecho de conquista", per haver recolzat l'Arxiduc Carles d'Aústria com pretendent a la corona d'Espanya front a les pretensions del borbó, que fou el guanyador, s'aboliren tots els furs valencians i amb ells les festes del 9 d'octubre, així com altres costums valencians, sense oblidar la qüestió de la nostra llengua que ja venia patint una important decadència.
Però el Gremi dels Mestres Sucrers de la Ciutat i Regne de València, molt astutament, va idear la forma de poder seguir celebrant la festa en honor de Sant Donís i va crear la "mocadorà", uns dolços que imitaven la forma dels piulets i tronadors i de les fruites i hortalisses, festa que ha perdurat fins els nostres dies.
La gent ha volgut veure en la "mocadorà" certa reminiscència d'un culte a la fertilitat amb les dues peces de massapà, la piuleta i el tronador, entenent que són una representació dels òrgans sexuals masculins i femenins, i les fruitetes el resultat de la unió carnal.
Siga com siga, en els darrers anys aquest costum de la "mocadorà" ha guanyat popularitat, sobretot a la ciutat de València i a les poblacions veïnes de l'àrea metropolitana. Per aquesta vella tradició, molts valencians i valencianes considerem el 9 d'octubre com el dia dels enamorats. Les dones conserven inclús tots els mocadors que la seua parella els regala cada any com a prova de que el seua amor i la seua estima perduren.
La "mocadorà" de Sant Donís pensem, en definitiva, que és una forma molt bonica i simpàtica que tenim els valencians de demostrar la nostra estima i amor a les persones que volem i estimem, sobretot a la nostra parella, ademés de fer-nos recordar també un poc l'origen del nostre poble, el poble valencià, en una data tan significativa per a nosaltres com és el Nou d'Octubre.
-o-o-o-o-o-
NOTA.- El present resum està tret bàsicament de l'estudi fet per MANEL CARRERA ESCUDÉ.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Que hermoso sueño
Érase un pequeño y bello pueblo denominado Algar, situado en el valenciano valle del río Palancia, entre las sierras de Espadán y Calderona, en el que sus gentes vivían felices.
El pueblo gozaba en su término municipal y colindantes de hermosos parajes y estaba dotado de casi todos los servicios: agua potable, agua para el riego de sus campos, escuelas públicas, centro primario de salud, instalaciones deportivas, auditorio municipal, centro para la tercera edad, casal jove, paseos, parques infantiles, etc., además de estar muy bien comunicado con Valencia y otras ciudades importantes como Segorbe y Sagunto. El pueblo contaba, además, con un gran número de entidades y asociaciones de todo tipo, tanto cívicas como culturales.
Y todo ello había sido posible gracias al esfuerzo y sacrificio, durante generaciones, de sus vecinos y de sus Ayuntamientos y Alcaldes, de todos los colores políticos, con la ayuda de las Administraciones Públicas, también de diverso signo político, no atribuyéndose nadie ningún protagonismo ni exclusivismo , porque todos habían contribuido sin distinción, a veces con limitaciones y escasos recursos, a dichos logros.
Todos los ciudadanos podían presentar sugerencias y peticiones a las autoridades, las cuales las tomaban en consideración y las contestaban todas cumplidamente con la mayor diligencia. Frecuentemente, se celebraban juntas de vecinos y asambleas generales para tratar de los más diversos asuntos (sobre todo cuando se trataba de aumentar los impuestos o de establecer contribuciones especiales) y casi siempre se encontraba una solución consensuada. Incluso en épocas de escasa o nula libertad política en España, el Ayuntamiento se reunía con los vecinos antes de la toma de sus decisiones importantes.
En Algar, tras ser aprobada la Constitución española de 1978, había llegado también la democracia. Se podía opinar con entera libertad así como participar en la vida política local de acuerdo con las convicciones personales, sin ser por ello calificado maliciosamente de “traidor”, “Herodes “, “Pilatos”, “amigo de terroristas” y otras lindezas por el estilo, incluso con alusiones a la familia o a la profesión de nadie, ni se negaba o casi se le negaba el saludo a nadie. No, eso no ocurría en Algar. Además, los vencedores en las contiendas electorales, lejos de manifestar desprecio hacia los vencidos y, sobre todo, enorgullecerse por la derrota de éstos por encima de todo, echándolos a los pies de los caballos, manifestaban su sana y legítima alegría por su victoria en sentido positivo, ofreciendo a los opositores la posibilidad de participar activamente en la gestión municipal.
En este pueblo no valían sólo el halago y la lisonja personales, sino, por encima de todo, la crítica respetuosa, sin insultos ni calumnias. Se podía ser adversario político sin ser por ello enemigo personal de nadie. Todavía se conservaba por muchos el sentido cristiano de la vida, el de Jesús de Nazaret, respetándose valores como la humildad, la tolerancia y el perdón.
Pero, de repente, me desperté. Todo había sido un sueño, un sueño hermoso, pero un sueño al fin y al cabo. Desgraciadamente, la realidad no era, en muchos aspectos, tal como aparecía en sueños, sino que era totalmente diferente.
No obstante, alguna enseñanza hemos obtenido de este sueño. Creemos que hay unos derechos insoslayables: el derecho a la libertad y el derecho a la palabra, siempre que se ejerciten con respeto a la ley, a la dignidad de las personas y de las instituciones. Recuerdamos a un gran aragonés, cantautor y político honrado,ya fallecido: José Antonio Labordeta. Nos quedamos con el estribillo de una de sus mejores canciones , su “Canto a la libertad”:
“Habrá un tiempo en que todos,
al levantar la vista,
veremos una tierra que ponga libertad”
Y eso es lo que queremos para nuestro pueblo: un pueblo libre, sin complejos, sin ataduras, sin falsos aduladores, firmes en nuestras convicciones y con nuestras diferencias y criterios, respetándonos todos y mirándonos de frente, y teniendo como nexo de unión el amor y cariño que sentimos por el mismo .Con estos comentarios sólo hemos querido expresar nuestros sentimientos y nuestro estado de ánimo, sin pretender herir ni ofender a nadie .Si a alguien le pueden haber molestado estas palabras, le pedimos perdón públicamente.
o-o-o-o-o
dilluns, 12 de setembre del 2011
Els "Bandos de buen gobierno" dels Alcaldes d'Algar
Segons l'historiador RONALD ESCOBEDO MANSILLA(1945-2000), el "bando de buen gobierno" és una novetat del segle XVIII. La novetat és, segons ESCOBEDO MANSILLA, que "el bando de buen gobierrno" és un bon reflex dels ideals del despotisme il·lustrat. Per una part, són un reflex dels nous criteris urbanístics, ornat, ordre, netedat, i, per una altra part, del nou ordre social, el qual es fonamenta en la disciplina més estricta... que ens ha de conduir necessariament a la felicitat dels pobles, continua dient l'esmentat historiador.
En aquesta pàgina del blog ens hem permés recollir el comentari que, respecte als "bandos de buen gobierno" dels Alcaldes d'Algar, varen fer al número 1 de la lamentablement desapareguda revista TORRE GUAITA:
JAIME FAUS I FAUS, que fou Professor de Geografia i Història a l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Sogorb i Director d'aquest centre durant molts anys, tingué el detall de dedicar part del seu temps a investigar en el nostre Arxiu municipal i va trobar alguns dels "Bandos de buen gobierno" que varen dictar els nostres Alcaldes, amb la finalitat d'ordenar la vida municipal i aconseguir una bona convivència entre tots els veïns, manifestant així el bon desig de les persones que regien els destins d'Algar.
FAUS I FAUS considera com a primer "Bando de buen gobierno" la "CRIDA" que l'any 1610 feu el frare mercedari Fray Felipe de Guimerà, "señor de la present Baronia y Loch de Algar", el mateix any de la repoblació cristiana, després de l'expulsió dels moriscs l'any 1609. La "CRIDA" está escrita en valencià, consta de set articles i comença dient: "desitjant lo be comu de dita Baronia i poblats y lo bon govern y administració de dita Baronia y de la justicia, y obviar danys, dols y delictes en aquella com millor pot y deu, y li es licit y permés..."
Al seu treball d'investigció, FAUS I FAUS fa referència als "Bandos de buen gobierno" dels anys 1848, 1850 i 1882.
El "Bando de buen gobierno" de 1848 fou promulgat per l'Alcalde d'Algar Josep Molina. Només consta de quatre articles i, entre altres coses, diu: "Por mandado del Señor Alcalde Constitucional se hace saber: Que cualquiera persona que se encuentre vagando por el Pueblo y Término tocadas que sean las nuebe de la noche hacer(a no ser) por un caso de necesidad pagará la multa de 15 res."
L'Alcalde d'Algar Josep Mora i Albert promulgà el "Bando de buen gobierno" de 1850, el qual té deu articles i prohibeix coses com la de "... limpiar inmundicias de cualquier animal en ninguna parte de la acequia sino sólo en los labaderos o piedras del cubo del molino biejo bajo la multa de cuatro rs.vn."
Possiblement, el més complet fou el "Bando General de Buen Gobierno" de 1882, dictat per l'Ajuntament presidit per l'Alcalde Salvador Mora Ros, el qual fou aprovat el 5 de desembre pel Governador Civil de València. Aquest últim "Bando de buen gobierno" consta de 61 articles, dels quals destaquem els següents:
"Art. 7º.- Los carros y demás carruajes sólo podrán permanecer en las calles y plazas de este pueblo el tiempo indispensable para la carga y descarga y apearse las personas que los mismos condujeran."
"Art.16º.- Los perros, cualquiera que sea su especie, deberán ir por las calles con bozal."
Com hem vist, els nostres governants municipals sempre s'han preocupat per regular la vida municipal i per lograr una correcta convivència en el nostre poble.
NOTA.- Els pàrrafs posats entre cometes respecten el text original.
En aquesta pàgina del blog ens hem permés recollir el comentari que, respecte als "bandos de buen gobierno" dels Alcaldes d'Algar, varen fer al número 1 de la lamentablement desapareguda revista TORRE GUAITA:
JAIME FAUS I FAUS, que fou Professor de Geografia i Història a l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Sogorb i Director d'aquest centre durant molts anys, tingué el detall de dedicar part del seu temps a investigar en el nostre Arxiu municipal i va trobar alguns dels "Bandos de buen gobierno" que varen dictar els nostres Alcaldes, amb la finalitat d'ordenar la vida municipal i aconseguir una bona convivència entre tots els veïns, manifestant així el bon desig de les persones que regien els destins d'Algar.
FAUS I FAUS considera com a primer "Bando de buen gobierno" la "CRIDA" que l'any 1610 feu el frare mercedari Fray Felipe de Guimerà, "señor de la present Baronia y Loch de Algar", el mateix any de la repoblació cristiana, després de l'expulsió dels moriscs l'any 1609. La "CRIDA" está escrita en valencià, consta de set articles i comença dient: "desitjant lo be comu de dita Baronia i poblats y lo bon govern y administració de dita Baronia y de la justicia, y obviar danys, dols y delictes en aquella com millor pot y deu, y li es licit y permés..."
Al seu treball d'investigció, FAUS I FAUS fa referència als "Bandos de buen gobierno" dels anys 1848, 1850 i 1882.
El "Bando de buen gobierno" de 1848 fou promulgat per l'Alcalde d'Algar Josep Molina. Només consta de quatre articles i, entre altres coses, diu: "Por mandado del Señor Alcalde Constitucional se hace saber: Que cualquiera persona que se encuentre vagando por el Pueblo y Término tocadas que sean las nuebe de la noche hacer(a no ser) por un caso de necesidad pagará la multa de 15 res."
L'Alcalde d'Algar Josep Mora i Albert promulgà el "Bando de buen gobierno" de 1850, el qual té deu articles i prohibeix coses com la de "... limpiar inmundicias de cualquier animal en ninguna parte de la acequia sino sólo en los labaderos o piedras del cubo del molino biejo bajo la multa de cuatro rs.vn."
Possiblement, el més complet fou el "Bando General de Buen Gobierno" de 1882, dictat per l'Ajuntament presidit per l'Alcalde Salvador Mora Ros, el qual fou aprovat el 5 de desembre pel Governador Civil de València. Aquest últim "Bando de buen gobierno" consta de 61 articles, dels quals destaquem els següents:
"Art. 7º.- Los carros y demás carruajes sólo podrán permanecer en las calles y plazas de este pueblo el tiempo indispensable para la carga y descarga y apearse las personas que los mismos condujeran."
"Art.16º.- Los perros, cualquiera que sea su especie, deberán ir por las calles con bozal."
Com hem vist, els nostres governants municipals sempre s'han preocupat per regular la vida municipal i per lograr una correcta convivència en el nostre poble.
-o-o-o-o-o-
NOTA.- Els pàrrafs posats entre cometes respecten el text original.
"Garbau" cabdill musulmà d'Algar
Quan erem joves i escoltaven dir a la nostra recordada Cronista Oficial Amèlia Comba i Comba que, allà pel segle XVI, un mudéjar d'Algar anomenat "Garbau" va encapsalar la rebelió dels moriscs de la Serra d'Espadà i que, possiblement, deia la nostra cronista, algun dia un llaurador d'Algar trobaria les seues despulles en alguna cova del nostre secà, tots pensavem que açò era més bé una llegenda i fruit de la fantasia.
Però, passats uns anys, hem tornat a interessar-nos per aquest personatge, acudint a textos històrics, i hem descobert que Garbau fou un personatge real i molt important. És a dir, que Amèlia Comba tenia, en part, raó.
Com a conseqüència de la revolta de les Germanies al regne de València, es va obligar a les minories musulmanes a la seua conversió forçosa al cristianisme.
Entre novembre i desembre de l'any 1525, les mesquites que havia a la Serra d'Espadà foren tancades i els seus habitants obligats a convertir-se al cristianisme; tot aquell que es negara seria convertit en esclau, confiscats els seus bens i deuria portar una mitja lluna blava al turbant.
Les comunitats islàmiques valencianes, les "aljames", i, sobretot, els musulmans més conscients i compromessos, varen rebre malament la mesura de la seua conversió forçosa al cristianisme i el seu bateig.
Açò fou el motiu d'una revolta que començà a Benaguacil i es va estendre per tota la Serra d'Espadà, on es varen sublevar milers de musulmans arribats de les aljames pròximes, especialment de la populosa moreria de Sogorb.
Els rebels de la Serra d'Espadà varen escollir un cabdill, el qual, segons els historiadors, fou proclamat rei i es va voler dir "Selim-Almanzor". Aquest personatge no fou altre que l'algarí Garbau(sí, el Garbau d'Amélia Comba). Garbau era un llaurador d'Algar, el qual tenia l'ofici d'alamin, és a dir, era el jutge de recs al nostre poble.
L'historiador ESCOLANO ens diu que Garbau " después de haberse subido a la sierra de Espadán los musulmanes, se juntaron a nombrar rey, y eligieron a Garbau, vecino de Algar, que se hizo llamar Celim-Almançor ".També sabem que estava casat i que tenia, al menys, dos fills. Com anècdota curiosa, cal dir que al terme d'Almedíjar, a uns quatre kilòmetres del poble, hi ha una font que s'anomenava "Fuente de Almanzor" i, que segons la llegenda, estava relacionada amb Garbau(Selim-Almanzor).
El 28 de març de 1526, va tindre lloc en aquesta comarca la batalla anomenada de "Miércoles Santo" entre els mudéjars i les tropes cristianes del Duc de Sogorb, ALONSO DE ALAGÓN. El Duc de Sogorb, pensant que els musulmans no eren capaços d'organitzar-se, va atacar amb 4000 homes a la vall d'Almonacid, sofrint 260 baixes i dispersant-se la seua infanteria, que tingué que retirar-se,desmoralitzada, a Sogorb.
Però aquesta situació no l'anaven a permetre les autoritats cristianes .Entre el18 i el 19 de setembre de 1526, dos columnes de més de 7000 soldats(de València, Onda, Sogorb, ademés de 2500 lansquenets alemanys al servei de l'emperador Carles V) varen atacar els mudéjars els quals foren definitivament derrotats en una batalla que tingué lloc ente la font de La Rodana i la cim d'Espadà.
Selim-Almanzor(Garbau) pogué fugir junt amb dos dels seus fills i va intentar amagar-se a Sogorb, però es va ficar a la boca del llop . Segons l'historiador PARDO MOLERO, els homes del Duc de Sogorb no tardaren en descobrir Garbau i el varen empresonar. El Duc de Sogorb va fer que se l'instara un juí sumaríssim i fou condemnat a mort. La justícia fou terrible. Garbau, els seus fills i un dels seus capitans, varen pujar al cadafal davant els veïns de Sogorb. El botxí castigà primer el capità, al qual li tallà les mans i els peus. Després trossejà Garbau i els seus fills. Així ho confirma el "Libro de la Seo": "El duque de Segorbe sentencia en su ciudad a Caravau(Garbau), alamín de Algar, que era el principal de la montaña, con dos hijos suyos, y(a) un otro capitán manda cortarle las manos y los pies, y manda hacer quartos a los otros".
Eixe va ser el trist final d'aquell algarí, d'aquell avantpassat nostre.Si tenim en compte que els fets van ocòrrer durant els anys 1525 i 1526 i que la invasió musulmana de la Península fou l'any 711, hem de pensar que Garbau formava part d'una generació per a la qual la seua única pàtria i país eren les terres on vivia i , concretament, Algar i els pobles pròxims. En definitiva, des de la nostra perspectiva històrica, cregem que Garbau fou una persona que va lluitar defensant la que considerava la seua pàtria.
NOTA.- Aquest breu comentari està tret bàsicament de les obres dels hitoriadors ESCOLANO i PARDO MOLERO.
Però, passats uns anys, hem tornat a interessar-nos per aquest personatge, acudint a textos històrics, i hem descobert que Garbau fou un personatge real i molt important. És a dir, que Amèlia Comba tenia, en part, raó.
Com a conseqüència de la revolta de les Germanies al regne de València, es va obligar a les minories musulmanes a la seua conversió forçosa al cristianisme.
Entre novembre i desembre de l'any 1525, les mesquites que havia a la Serra d'Espadà foren tancades i els seus habitants obligats a convertir-se al cristianisme; tot aquell que es negara seria convertit en esclau, confiscats els seus bens i deuria portar una mitja lluna blava al turbant.
Les comunitats islàmiques valencianes, les "aljames", i, sobretot, els musulmans més conscients i compromessos, varen rebre malament la mesura de la seua conversió forçosa al cristianisme i el seu bateig.
Açò fou el motiu d'una revolta que començà a Benaguacil i es va estendre per tota la Serra d'Espadà, on es varen sublevar milers de musulmans arribats de les aljames pròximes, especialment de la populosa moreria de Sogorb.
Els rebels de la Serra d'Espadà varen escollir un cabdill, el qual, segons els historiadors, fou proclamat rei i es va voler dir "Selim-Almanzor". Aquest personatge no fou altre que l'algarí Garbau(sí, el Garbau d'Amélia Comba). Garbau era un llaurador d'Algar, el qual tenia l'ofici d'alamin, és a dir, era el jutge de recs al nostre poble.
L'historiador ESCOLANO ens diu que Garbau " después de haberse subido a la sierra de Espadán los musulmanes, se juntaron a nombrar rey, y eligieron a Garbau, vecino de Algar, que se hizo llamar Celim-Almançor ".També sabem que estava casat i que tenia, al menys, dos fills. Com anècdota curiosa, cal dir que al terme d'Almedíjar, a uns quatre kilòmetres del poble, hi ha una font que s'anomenava "Fuente de Almanzor" i, que segons la llegenda, estava relacionada amb Garbau(Selim-Almanzor).
El 28 de març de 1526, va tindre lloc en aquesta comarca la batalla anomenada de "Miércoles Santo" entre els mudéjars i les tropes cristianes del Duc de Sogorb, ALONSO DE ALAGÓN. El Duc de Sogorb, pensant que els musulmans no eren capaços d'organitzar-se, va atacar amb 4000 homes a la vall d'Almonacid, sofrint 260 baixes i dispersant-se la seua infanteria, que tingué que retirar-se,desmoralitzada, a Sogorb.
Però aquesta situació no l'anaven a permetre les autoritats cristianes .Entre el18 i el 19 de setembre de 1526, dos columnes de més de 7000 soldats(de València, Onda, Sogorb, ademés de 2500 lansquenets alemanys al servei de l'emperador Carles V) varen atacar els mudéjars els quals foren definitivament derrotats en una batalla que tingué lloc ente la font de La Rodana i la cim d'Espadà.
Selim-Almanzor(Garbau) pogué fugir junt amb dos dels seus fills i va intentar amagar-se a Sogorb, però es va ficar a la boca del llop . Segons l'historiador PARDO MOLERO, els homes del Duc de Sogorb no tardaren en descobrir Garbau i el varen empresonar. El Duc de Sogorb va fer que se l'instara un juí sumaríssim i fou condemnat a mort. La justícia fou terrible. Garbau, els seus fills i un dels seus capitans, varen pujar al cadafal davant els veïns de Sogorb. El botxí castigà primer el capità, al qual li tallà les mans i els peus. Després trossejà Garbau i els seus fills. Així ho confirma el "Libro de la Seo": "El duque de Segorbe sentencia en su ciudad a Caravau(Garbau), alamín de Algar, que era el principal de la montaña, con dos hijos suyos, y(a) un otro capitán manda cortarle las manos y los pies, y manda hacer quartos a los otros".
Eixe va ser el trist final d'aquell algarí, d'aquell avantpassat nostre.Si tenim en compte que els fets van ocòrrer durant els anys 1525 i 1526 i que la invasió musulmana de la Península fou l'any 711, hem de pensar que Garbau formava part d'una generació per a la qual la seua única pàtria i país eren les terres on vivia i , concretament, Algar i els pobles pròxims. En definitiva, des de la nostra perspectiva històrica, cregem que Garbau fou una persona que va lluitar defensant la que considerava la seua pàtria.
-o-o-o-o-o-
divendres, 9 de setembre del 2011
La intel·ligència i sagacitat dels llauradors d'Algar segons Cavanilles
Antoni Josep Cavanilles i Palop va nàixer a València l'any 1745, baix el regnat de Felip V de Borbó i va morir a Madrid l'any 1804.
Cavanilles va realitzar estudis de humanitats, teologia i filosofia i, als 36 anys, li va entrar l'afició per la botànica.
Durant la primavera de 1791, rep l'encàrrec del govern del rei d'Espanya Carles IV d'examinar i estudiar els vegetals que naixen en tota la nació, obra que va finalitzar l'any 1795.
Pel que fa a les terres valencianes, els seus treballs es recullen en l'obra "Observaciones sobre Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia".
I és, precisament, en aquesta obra on Cavanilles fa una descripció breu però molt interessant d'Algar, narrant que els seus veïns, tan sols 60 als principis del segle XVIII, passen en poc de temps a 130, tots llauradors, a excepció d'algunes famílies pobres dedicades a fer carbó, el qual portaven a Llíria, al Camp del Túria. Segons Cavanilles, ademés del secá, prou extens, Algar té 900 fanecades de regadiu, quasi totes regades amb l'aigua de la Font de la Llorença, que naix al pla d'Arguines, en el aleshores terme de Torres-Torres. Cavanilles considera que l'augment de població que s'ha donat en pocs anys al nostre poble és degut a la fertilitat del sòl i a les bones collites, per això pensa el botànic que o ell s'ha equivocat en els seus càlculs o els llauradors d'Algar són molt intel·ligents i no li han donat les dades de les collites amb exactitud. Cavanilles diu que no pot entendre com, tenint en compte l'extensió de les terres de regadiu, la suma de tots els productes, segons els llauradors d'Algar, només siga de "250 cahices de trigo y otros tantos de maíz, 400 arrobas de aceite, 70 cántaros de vino y 300 libras de seda". A Cavanilles li resulta impossible admetre que, en un any normal, les 900 fanecades d'horta només donen "500 cahices entre maíz y trigo".
Com diu Cavanilles, nosaltres també pensem que els llauradors d'Algar d'aquella època foren molt intel.ligents i molt astuts. Segurament, tots podem endevinar els motius.
Bibliografia consultada:
"Cavanilles, el botánico de la Ilustración", de Manuel Portolés i Sanz.
"Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després", editat per BANCAIXA.
Cavanilles va realitzar estudis de humanitats, teologia i filosofia i, als 36 anys, li va entrar l'afició per la botànica.
Durant la primavera de 1791, rep l'encàrrec del govern del rei d'Espanya Carles IV d'examinar i estudiar els vegetals que naixen en tota la nació, obra que va finalitzar l'any 1795.
Pel que fa a les terres valencianes, els seus treballs es recullen en l'obra "Observaciones sobre Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia".
I és, precisament, en aquesta obra on Cavanilles fa una descripció breu però molt interessant d'Algar, narrant que els seus veïns, tan sols 60 als principis del segle XVIII, passen en poc de temps a 130, tots llauradors, a excepció d'algunes famílies pobres dedicades a fer carbó, el qual portaven a Llíria, al Camp del Túria. Segons Cavanilles, ademés del secá, prou extens, Algar té 900 fanecades de regadiu, quasi totes regades amb l'aigua de la Font de la Llorença, que naix al pla d'Arguines, en el aleshores terme de Torres-Torres. Cavanilles considera que l'augment de població que s'ha donat en pocs anys al nostre poble és degut a la fertilitat del sòl i a les bones collites, per això pensa el botànic que o ell s'ha equivocat en els seus càlculs o els llauradors d'Algar són molt intel·ligents i no li han donat les dades de les collites amb exactitud. Cavanilles diu que no pot entendre com, tenint en compte l'extensió de les terres de regadiu, la suma de tots els productes, segons els llauradors d'Algar, només siga de "250 cahices de trigo y otros tantos de maíz, 400 arrobas de aceite, 70 cántaros de vino y 300 libras de seda". A Cavanilles li resulta impossible admetre que, en un any normal, les 900 fanecades d'horta només donen "500 cahices entre maíz y trigo".
Com diu Cavanilles, nosaltres també pensem que els llauradors d'Algar d'aquella època foren molt intel.ligents i molt astuts. Segurament, tots podem endevinar els motius.
-o-o-o-o-o-
Bibliografia consultada:
"Cavanilles, el botánico de la Ilustración", de Manuel Portolés i Sanz.
"Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després", editat per BANCAIXA.
dimarts, 6 de setembre del 2011
Sin ánimo de polémica
El Administrador del blog del Partido Popular de Algar, sin identificarse personalmnte, publica un anuncio el 5 de septiembre actual en el que se dice que ha suprimido el enlace al "Blog de Josep Catalunya" en el que "Pepe Cataluña habla de José Cataluña", etc., haciendo un juego malabar de nombres(Josep Catalunya, Pepe Cataluña, José Cataluña y frases entrecomilladas a su gusto y capricho).
Deduzco que tal decisión se ha adoptado porque en mi blog he aludido a la autocolocación de placas del anterior Alcalde y a que, en algún comentario, he hablado en primera persona, lo cual, en cierta medida es cierto, pero sobre ello quisiera puntualizar que, en la todavía corta vida de mi blog personal(blog personal de mi entera responsabilidad) aparecen hasta le fecha cinco comentarios, dos de ellos("Los moriscos y Algar" y "Una experiència inoblidable") en los que, en modo alguno me considero protagonista de nada, y tres más("Yo sí que disfruto como político", "Un ruego a los miembros del Partido Popular de Algar" y "Ya está bien, por favor") en los que, aunque dije que no me gusta, me vi forzado un poco a hablar en primera persona.Y a ello voy a referirme brevemente:
a) Si he manifestado que "yo sí que he disfrutado y sigo disfrutando de la política", aludiendo también a mis compañeros de Consistorio, lo hice para defenderme de las imputaciones de algún miembro del grupo popular en las que se nos decía que, en lugar de disfrutar por nuestro triunfo electoral, actuábamos con rencor. ¿Es que es algún delito decir que yo, al igual que mis compañeros, sí que he disfrutado y sigo disfrutando de mi actividad política? ¿Es que eso es autobombo o vanagloria? Eso es simplemente manifestar mi estado de ánimo y el de mis compañeros y nada más. ¿Qué hay de malo en ello?
b) Decir por mi parte, en el mismo comentario y por las mismas razones, que "jamás he disfrutado por haber derrotado a nadie", algo que sí que ha afirmado alguien del Partido Popular en alguna ocasión, ¿es ofender a alguien? O decir que a mí, personlmente, los adversarios políticos me merecen el máximo respeto, ¿eso es vanagloriarse de algo o faltar al respeto a alguien ?
c) Decir frente a un comentario del Partido Popular, en el que se arremete contra el Partido Socialista, sin venir a cuento, que, reconociendo y agradeciendo la colaboración desinteresda de Matilde Pons, miembro de la candidatura del Partido popular, en la traducción de unos textos de latín medieval en el Libro de Fiestas, fue debida a mi petición personal, por ser concejal de cultura y encargado de la confección de dicho Libro de Fiestas, por conocer su preparación como filóloga en lenguas clásicas y sin tener en cuenta para nada su adscripción política, ¿también eso es ofender a alguien o algún tipo de vanagloria por mi parte? Sí es verdad que hice una alusión al comportamiento del anterior Alcalde conmigo, no invitándome jamás a participar en el Libro de Fiestas, a pesar de conocer mi afición a la historia y, en especial, a la historia de Algar, pero, con riesgo de equivocarme, pienso que tenía motivos para hacerlo, ante el contenido del comentario del grupo popular.
d) Tampoco entiendo que pueda molestar que, frente a las manifestaciones del anterior Alcalde de que nuestro grupo está "en contra de su legado", aluda yo a todo el apoyo que le presté, al igual que varios compañeros, para que fuera Alcalde, incluso en los medios de comunicación, así como mis felicitaciones por sus actuaciones como tal, por ejemplo, en el uso del Auditorio municipal o, mi reconocimiento personal y la consideración, pese a mis críticas y divergencias, de Juan Arnal como un buen Alcalde. La verdad es que, por muchas vueltas que le dé, no entiendo nada. Es que no sé lo que se quiere decir cuando se me acusa de aludir en mis escritos a mi persona.
Posiblemente, haya sido una casualidad o un conjunto de casualidades las que me han forzado circunstancialmente a hablar en primera persona, pero, en ningún momento, puede estar seguro el Administrador del blog del Partido Popular de Algar, ha habido ni la más mínima intención de ser protagonista de nada ni de vanagloriarme de nada.
De todos modos, cuando uno tiene su propio blog, entiendo que tiene derecho, bajo su entera responsabilidad, a expresar su opinión y parecer personales sobre los temas más diversos. Por ello, aunque la respeto, no comparto la postura del Administrador del blog del Partido popular de Algar. Yo, por mi parte, sí que pienso acceder a su blog, y ello por una razón muy simple: porque aunque difiero en casi todo de su grupo político, me merecen el máximo respeto las opiniones y criterios de cualquier persona o grupo, sea la que sea su ideología política, siempre que no se caiga en el insulto y la falta de respeto a la dignidad personal. Eso es, en parte, la esencia de la democracia. Y digo esto sin ánimo de entablar ningún tipo de polémica al respecto.
Deduzco que tal decisión se ha adoptado porque en mi blog he aludido a la autocolocación de placas del anterior Alcalde y a que, en algún comentario, he hablado en primera persona, lo cual, en cierta medida es cierto, pero sobre ello quisiera puntualizar que, en la todavía corta vida de mi blog personal(blog personal de mi entera responsabilidad) aparecen hasta le fecha cinco comentarios, dos de ellos("Los moriscos y Algar" y "Una experiència inoblidable") en los que, en modo alguno me considero protagonista de nada, y tres más("Yo sí que disfruto como político", "Un ruego a los miembros del Partido Popular de Algar" y "Ya está bien, por favor") en los que, aunque dije que no me gusta, me vi forzado un poco a hablar en primera persona.Y a ello voy a referirme brevemente:
a) Si he manifestado que "yo sí que he disfrutado y sigo disfrutando de la política", aludiendo también a mis compañeros de Consistorio, lo hice para defenderme de las imputaciones de algún miembro del grupo popular en las que se nos decía que, en lugar de disfrutar por nuestro triunfo electoral, actuábamos con rencor. ¿Es que es algún delito decir que yo, al igual que mis compañeros, sí que he disfrutado y sigo disfrutando de mi actividad política? ¿Es que eso es autobombo o vanagloria? Eso es simplemente manifestar mi estado de ánimo y el de mis compañeros y nada más. ¿Qué hay de malo en ello?
b) Decir por mi parte, en el mismo comentario y por las mismas razones, que "jamás he disfrutado por haber derrotado a nadie", algo que sí que ha afirmado alguien del Partido Popular en alguna ocasión, ¿es ofender a alguien? O decir que a mí, personlmente, los adversarios políticos me merecen el máximo respeto, ¿eso es vanagloriarse de algo o faltar al respeto a alguien ?
c) Decir frente a un comentario del Partido Popular, en el que se arremete contra el Partido Socialista, sin venir a cuento, que, reconociendo y agradeciendo la colaboración desinteresda de Matilde Pons, miembro de la candidatura del Partido popular, en la traducción de unos textos de latín medieval en el Libro de Fiestas, fue debida a mi petición personal, por ser concejal de cultura y encargado de la confección de dicho Libro de Fiestas, por conocer su preparación como filóloga en lenguas clásicas y sin tener en cuenta para nada su adscripción política, ¿también eso es ofender a alguien o algún tipo de vanagloria por mi parte? Sí es verdad que hice una alusión al comportamiento del anterior Alcalde conmigo, no invitándome jamás a participar en el Libro de Fiestas, a pesar de conocer mi afición a la historia y, en especial, a la historia de Algar, pero, con riesgo de equivocarme, pienso que tenía motivos para hacerlo, ante el contenido del comentario del grupo popular.
d) Tampoco entiendo que pueda molestar que, frente a las manifestaciones del anterior Alcalde de que nuestro grupo está "en contra de su legado", aluda yo a todo el apoyo que le presté, al igual que varios compañeros, para que fuera Alcalde, incluso en los medios de comunicación, así como mis felicitaciones por sus actuaciones como tal, por ejemplo, en el uso del Auditorio municipal o, mi reconocimiento personal y la consideración, pese a mis críticas y divergencias, de Juan Arnal como un buen Alcalde. La verdad es que, por muchas vueltas que le dé, no entiendo nada. Es que no sé lo que se quiere decir cuando se me acusa de aludir en mis escritos a mi persona.
Posiblemente, haya sido una casualidad o un conjunto de casualidades las que me han forzado circunstancialmente a hablar en primera persona, pero, en ningún momento, puede estar seguro el Administrador del blog del Partido Popular de Algar, ha habido ni la más mínima intención de ser protagonista de nada ni de vanagloriarme de nada.
De todos modos, cuando uno tiene su propio blog, entiendo que tiene derecho, bajo su entera responsabilidad, a expresar su opinión y parecer personales sobre los temas más diversos. Por ello, aunque la respeto, no comparto la postura del Administrador del blog del Partido popular de Algar. Yo, por mi parte, sí que pienso acceder a su blog, y ello por una razón muy simple: porque aunque difiero en casi todo de su grupo político, me merecen el máximo respeto las opiniones y criterios de cualquier persona o grupo, sea la que sea su ideología política, siempre que no se caiga en el insulto y la falta de respeto a la dignidad personal. Eso es, en parte, la esencia de la democracia. Y digo esto sin ánimo de entablar ningún tipo de polémica al respecto.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Ya está bien, por favor
En el diario Levante del día 3 de septiembre actual, en la Sección dedicada al Camp de Morvedre, aparecen unas declaraciones del anterior Alcalde de Algar, Juan Arnal que, literalmente, reproducimos:
-"el Ayuntamiento puede quitar y poner las placas como considere oportuno, aunque en este caso es que ellos -por los integrantes del actual equipo de gobierno- están en contra de todo mi legado".
-"el pueblo está indignado y a mí no me gustaría que me criticaran como están haciendo con el actual alcalde".
Ante tales manifestaciones de nuestra ex primera autoridad municipal, nos permitimos formular las siguientes observaciones y matizaciones:
a) Por supuesto que el Ayuntamiento puede quitar y poner las placas que estime oportunas o convenientes. Nada que objetar. Pero aunque ello sea legal no nos parece muy correcto a nosostros y muchas personas, quizá más de las que piense el ex Alcalde, que una autoridad, estando en activo, se autoponga la gran cantidad de placas, con alusión a ella misma, que ha tenido lugar en Algar. Ello jamás había ocurrido. No recordamos que ningún Alcalde, en la historia de nuestro pueblo, haya actuado nunca así, por lo que acusarnos a nuestro grupo del problema ocurrido no es justo. No queremos que nadie se ofenda, pero hace un par de años, yendo el que suscribe en el autobús de línea Valencia-Segorbe, al llegar a Algar, el conductor dijo: "Hemos llegado a Algar de las Placas. Ahora no se llama Algar de Palancia". Ignoro porque dijo esto, pero a mí, sinceramente, no me hizo ninguna gracia.
b) Respecto a que nuestro grupo está "en contra de todo su legado", aparte de utilizar una expresíón ("legado") demasiado fuerte, como si nosotros fuéramos sus herederos, el que suscribe, integrante de dicho grupo, le pediría a nuestro ex Alcalde que ello se lo dijera mirándole de frente. ¿Es que el señor Arnal no recuerda todo el apoyo que le di, y no solo yo, para que fuera Alcalde de Algar? ¿Es que no recuerda mis alabanzas a su persona a través de los medios de comunicación para que logrará tal propósito? ¿Es que no recuerda las veces que, personalmente, le felicité por sus actuaciones como Alcalde, por ejemplo, en el uso del Auditorio municipal? ¿Es que me está forzando a que haga públicas mis cartas personales a él dirigidas, reconociendo su labor como Alcalde y deseándole lo mejor a él y su familia?...
Claro que todo no han sido lisonjas ni alabanzas. Más de una vez, lo reconozco, lo he critidado, tanto a él como al Partido Popular, en aspectos relatvios a Algar(asunto Torre Guaita, defensa de los anteriores Alcaldes y Ayuntamientos, etc.), siempre haciendo uso de un derecho irrenunciable, el derecho a la libertad de expresión reconocido en nuestra Constitución, sin insultarle ni faltarle al respeto jamás. Pero eso, para nuestra ex primera autoridad municipal, era escandalizar al pueblo. Así me lo tuve que oír de su boca.
c) La afirmación de Juan Arnal de que "el pueblo está indignado y a mí no me gustaría que me criticara como están haciendo con el actual alcalde", nos parece del todo atrevida. ¿Es que el señor Arnal ha realizado una encuesta entre los vecinos de Algar? ¿Nos puede decir dónde se critica al Alcalde, quiénes lo critican y qué es lo que critican de su actuación? Aunque intuimos de dónde vienen los tiros, nos gustaría que el señor Arnal nos aclarara tales extremos.
Y, por favor, ya está bien, No se nos diga ahora también que las anteriores manifestaciones, como ya ocurrió en la pasada campaña electoral, acusándonos de mentirosos, pasquineros y otras lindezas por el estilo, han sido cosa de algún periodista. Que cada palo aguante su vela.
-"el Ayuntamiento puede quitar y poner las placas como considere oportuno, aunque en este caso es que ellos -por los integrantes del actual equipo de gobierno- están en contra de todo mi legado".
-"el pueblo está indignado y a mí no me gustaría que me criticaran como están haciendo con el actual alcalde".
Ante tales manifestaciones de nuestra ex primera autoridad municipal, nos permitimos formular las siguientes observaciones y matizaciones:
a) Por supuesto que el Ayuntamiento puede quitar y poner las placas que estime oportunas o convenientes. Nada que objetar. Pero aunque ello sea legal no nos parece muy correcto a nosostros y muchas personas, quizá más de las que piense el ex Alcalde, que una autoridad, estando en activo, se autoponga la gran cantidad de placas, con alusión a ella misma, que ha tenido lugar en Algar. Ello jamás había ocurrido. No recordamos que ningún Alcalde, en la historia de nuestro pueblo, haya actuado nunca así, por lo que acusarnos a nuestro grupo del problema ocurrido no es justo. No queremos que nadie se ofenda, pero hace un par de años, yendo el que suscribe en el autobús de línea Valencia-Segorbe, al llegar a Algar, el conductor dijo: "Hemos llegado a Algar de las Placas. Ahora no se llama Algar de Palancia". Ignoro porque dijo esto, pero a mí, sinceramente, no me hizo ninguna gracia.
b) Respecto a que nuestro grupo está "en contra de todo su legado", aparte de utilizar una expresíón ("legado") demasiado fuerte, como si nosotros fuéramos sus herederos, el que suscribe, integrante de dicho grupo, le pediría a nuestro ex Alcalde que ello se lo dijera mirándole de frente. ¿Es que el señor Arnal no recuerda todo el apoyo que le di, y no solo yo, para que fuera Alcalde de Algar? ¿Es que no recuerda mis alabanzas a su persona a través de los medios de comunicación para que logrará tal propósito? ¿Es que no recuerda las veces que, personalmente, le felicité por sus actuaciones como Alcalde, por ejemplo, en el uso del Auditorio municipal? ¿Es que me está forzando a que haga públicas mis cartas personales a él dirigidas, reconociendo su labor como Alcalde y deseándole lo mejor a él y su familia?...
Claro que todo no han sido lisonjas ni alabanzas. Más de una vez, lo reconozco, lo he critidado, tanto a él como al Partido Popular, en aspectos relatvios a Algar(asunto Torre Guaita, defensa de los anteriores Alcaldes y Ayuntamientos, etc.), siempre haciendo uso de un derecho irrenunciable, el derecho a la libertad de expresión reconocido en nuestra Constitución, sin insultarle ni faltarle al respeto jamás. Pero eso, para nuestra ex primera autoridad municipal, era escandalizar al pueblo. Así me lo tuve que oír de su boca.
c) La afirmación de Juan Arnal de que "el pueblo está indignado y a mí no me gustaría que me criticara como están haciendo con el actual alcalde", nos parece del todo atrevida. ¿Es que el señor Arnal ha realizado una encuesta entre los vecinos de Algar? ¿Nos puede decir dónde se critica al Alcalde, quiénes lo critican y qué es lo que critican de su actuación? Aunque intuimos de dónde vienen los tiros, nos gustaría que el señor Arnal nos aclarara tales extremos.
Y, por favor, ya está bien, No se nos diga ahora también que las anteriores manifestaciones, como ya ocurrió en la pasada campaña electoral, acusándonos de mentirosos, pasquineros y otras lindezas por el estilo, han sido cosa de algún periodista. Que cada palo aguante su vela.
divendres, 2 de setembre del 2011
Una experiència inoblidable
Des de l'any 1995, la fundació "Abogados sin Fronteras" i, actualment, l'associació "Juntos por la Vida", de les quals formem part, ambdues de València, venen realitzant tots els anys el programa d'acolliment temporal en juliol i agost de xiquets i xiquetes ucraïnesos residents a les zones afectades per l'accident ocorregut l'any 1986 a la central nuclear de Txernòbil, i que pertanyen a famílies amb pocs recursos econòmics o estan internats en institucions públiques.
L'acolliment es ve realitzant per recomanació de l'Organització Mundial de la Salut, de Nacions Unides, per centenars de famílies valencianes de tota la Comunitat Valenciana, de manera solidària i desinteressada, amb l'autorització de la Generalitat Valenciana i de l'Ambaixada d'Espanya a Kiev, previ acord amb les famílies i insitucions i organitzacions ucraïneses competents.
Des de l'any 1995, són ja més de tres mil els menors de Ucraïna bebeficiats per aquest programa.
A Algar, un xicotet poble del Camp de Morvedre, de tan sols uns 600 habitants, foren acollits, durant els primers anys del programa, uns 20 xiquets i xiquetes, tots els quals, en ser majors d'edat, deixaren de ser inclosos al programa.
Tot i això, els llaços d'afectivitat i estima entre els menors i les famílies acollidores perduren, como no podia ser d'altra manera, i mai s'han trencat del tot els contactes.
L'estiu de l'any passat, alguns membres de famílies acollidores d'Algar ens varem desplaçar a Ucraïna per conviure uns pocs dies amb alguns d'aquests xiquets i xiquetes, així com amb les seues famílies i responsables d'organitzacions i institucions ucraïneses.
Hem de dir que el viatge fou molt emotiu i entranyable. Veritablement, fou molt emotiva l'anècdota que ens va ocòrrer quan anavem passejant per la xicoteta ciutat de Irpeñ, pròxima a Kiev, a mils de kilòmetres de distància del nostre país. De sobte, escoltarem a les nostres esquenes que algú cridava: Algar! Algar! Ens varem girar i quina fou la nostra alegria en veure que es tractava d'una de les xiquetes(ara ja una dona) acollides al nostre poble feia ja uns anys.Tots, emocionats i quasi plorant, ens varem fondre en una forta abraçada.
Hem comprobat que la majoria d'aquests xiquets i xiquetes parlen molt bé el castellà i algú inclús el valencià, i molts estan cursant estudis superiors de llengua espanyola a la Universitat de Kiev.
Pensem que l'experiéncia que hem tingut les famílies acollidores d'Algar, i quasi podem dir que la gran majoria de la gent del nostre poble, no l'oblidarem mai i que a Mariana, Tatiana, Sevtlana, Màxim, Anna, Roma, Alexandre, etc., "els xiquets rusets", com els deien molts, els portarem sempre en el cor.
L'acolliment es ve realitzant per recomanació de l'Organització Mundial de la Salut, de Nacions Unides, per centenars de famílies valencianes de tota la Comunitat Valenciana, de manera solidària i desinteressada, amb l'autorització de la Generalitat Valenciana i de l'Ambaixada d'Espanya a Kiev, previ acord amb les famílies i insitucions i organitzacions ucraïneses competents.
Des de l'any 1995, són ja més de tres mil els menors de Ucraïna bebeficiats per aquest programa.
A Algar, un xicotet poble del Camp de Morvedre, de tan sols uns 600 habitants, foren acollits, durant els primers anys del programa, uns 20 xiquets i xiquetes, tots els quals, en ser majors d'edat, deixaren de ser inclosos al programa.
Tot i això, els llaços d'afectivitat i estima entre els menors i les famílies acollidores perduren, como no podia ser d'altra manera, i mai s'han trencat del tot els contactes.
L'estiu de l'any passat, alguns membres de famílies acollidores d'Algar ens varem desplaçar a Ucraïna per conviure uns pocs dies amb alguns d'aquests xiquets i xiquetes, així com amb les seues famílies i responsables d'organitzacions i institucions ucraïneses.
Hem de dir que el viatge fou molt emotiu i entranyable. Veritablement, fou molt emotiva l'anècdota que ens va ocòrrer quan anavem passejant per la xicoteta ciutat de Irpeñ, pròxima a Kiev, a mils de kilòmetres de distància del nostre país. De sobte, escoltarem a les nostres esquenes que algú cridava: Algar! Algar! Ens varem girar i quina fou la nostra alegria en veure que es tractava d'una de les xiquetes(ara ja una dona) acollides al nostre poble feia ja uns anys.Tots, emocionats i quasi plorant, ens varem fondre en una forta abraçada.
Hem comprobat que la majoria d'aquests xiquets i xiquetes parlen molt bé el castellà i algú inclús el valencià, i molts estan cursant estudis superiors de llengua espanyola a la Universitat de Kiev.
Pensem que l'experiéncia que hem tingut les famílies acollidores d'Algar, i quasi podem dir que la gran majoria de la gent del nostre poble, no l'oblidarem mai i que a Mariana, Tatiana, Sevtlana, Màxim, Anna, Roma, Alexandre, etc., "els xiquets rusets", com els deien molts, els portarem sempre en el cor.
Suscriure's a:
Missatges (Atom)