En record de Tatiana Grychenko

   Com la majoria recordarà, el 26 d'abril de 1986, va explotar la Unitat número 4 de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), considerat com el major accident nuclear de la història.

   Grans extensions de terreny de Ucraïna, Bielorússia i Rússia es varen contaminar immediatament per la radioactivitat. Estudis publicats deu anys després de l'accident xifren les zones contaminades directament en el 20% de Bielorússia, el 8% de Ucraïna i el 0,5 - 1,0% de la Federació Russa, estimant-se el nombre de morts en 125.000 persones i en 8,5 milions les persones que viuen en zones molt contaminades.

   Una de les conseqüències més greus sobre la salut, a causa dels alts nivells de radioactivitat als territoris afectats, ha estat l'augment significatiu de càncer de tiroides, sobretot en xiquests i xiquetes. També s'ha detectat un augment de la leucèmcia i tuberculosi. A més, es va constatar en aquells moments l'existència de molts menors que tenien falta d'aliments bàsics junt amb les deficiències de salut relacionades directa o indirectament amb els efectes de la catàstrofe de Txernòbil.

   Per aquests motius, la fundació valenciana "Abogados sin Fronteras" va presentar a les autoritats dels Ministeris de Sanitat i Assumptes Exteriors d'Ucraïna, així com al Ministeri d'Assumptes Exteriors d'Espanya i a l'Ambaixador d'Espanya a Ucraïna, un programa d'acolliment familiar i temporal i d'assistència sanitària, per a l'estiu de 1995. La fundació "Abogados sin Fronteras" va assumir directament, durant els mesos de juliol i agost, l'ejecució de l'esmentat programa de solidaritat. I açò es va fer perquè les autoritats sanitàries varen estimar convenient per a aquests menors passar períodes de descans i rehabilitació lluny de les zones afectades per la radiació, tenint en compte la capacitat que té l'organisme infantil per eliminar els radionucleidos en ambients no contaminats.

   L'any 1995 es varen desplaçar a la Comunitat Valenciana 120 xiquets i xiquetes ucraïnesos procedents dels orfanats de Bucha i Maliatko i de famílies residents en poblacions de la zona afectada com Irpeñ, Gostomel, Ivankov, Slabutich (pròxima a Txernòbil) i altres, els quals foren acollits per famílies valencianes de diversos pobles de la nostra comunitat.

   Tots els menors varen ser reconeguts sanitàriament pel Departament d'Oncologia Infantil de l'Hospital Clínic Universitari de València. El programa va comptar amb el suport de la Generalitat Valenciana, la Universitat de València, varis Ajuntaments valencians i diverses persones i institucions privades.

   L'experiència d'aquest programa i l'ajuda i col·laboració rebuda especialment per part de les famílies valencianes va fer que "Abogados sin Fronteras" decidira projectar continuar amb l'acolliment de xiquets i xiquetes ucraïnesos en anys successius, creant per a dur a terme aquest projecte el programa "Ucrania 2000".

   Des d'aquesta data, són centenars i centenars els menors ucraïnesos els acollits per famílies valencianes. Hui, l'associació "Juntos por la Vida", com hereua de "Abogados sin Fronteras", continua realitzant tots els anys l'acolliment d'aquests menors.

   Fou, precisament, l'any 1995, sent jo Alcalde d'Algar, quan personalment vaig conèixer el President de "Abogados sin Fronteras", José Ramón Juaniz, i la resta de membres de la fundació, de tots els quals guarde un record molt agradable i amb els que conserve una gran amistat. He de dir que em vaig integrar molt prompte amb aquesta organització fins al punt que, pel temps, vaig ser elegit Vicepresident de "Abogados sin Fronteras" i Director del programa "Ucrania 2000".

   Presentat l'any 1995 el programa en Algar, unes quantes famílies varen decidir participar en el mateix. Durant uns anys, de 15 a 20 xiquets i xiquetes ucraïnesos (la gent del poble els anomenava "els russets") foren acollits durant els mesos de juliol i agost. Segurament, els veïns del poble encara s'enrecordaran de Alexandre, Tatiana, Svetlana, Anna, Elenena, Roma, Maxim, Mariana, Andrei, Jenny, etc. En fer-se majors han deixat de vindre a Algar com a integrants del programa, però els lligams afectius entre els xiquets i xiquetes i les famílies acollidores, així com en el seu cas, entre aquestes i les famílies dels menors, continuen i no s'han trencat mai les relacions (cartes, inclús visites, etc.).

   La meua família també va voler acollir a un d'aquests menors i ens va correspondre una xiqueta de set anys anomenada Tatiana Grychenko, òrfena de mare i uns mesos després també de pare (aquest era vigilant de la central nuclear afectada), resident a la xicoteta ciutat d'Irpeñ, a uns 100 quilòmetres de Txernòbil, i molt a prop de Kiev, la capital d'Ucraïna. Des de l'any 1995 al 2002, i sense interrupció, tots els estius Tatiana vingué a la nostra casa, incrementant-se a poc a poc els lligams afectius entre ella i nosaltres.

   La tardor de l'any 2003 (aquest any Tatiana no va poder vindre a l'estiu a Algar), l'àvia de Tatiana ens va dir per telèfon que la xiqueta estava malalta de leucèmia. La notícia fou terrible per a nosaltres.

   Amb el consentiment de l'àvia i de la pròpia Tatiana, i després dels tràmits oportuns (he de dir que la meua família està molt agraïda amb els funcionaris responsables de la Generalitat Valenciana per l'ajuda rebuda en tot moment) la xiqueta (bé no tan xiqueta, ja era quasi una doneta) vingué a València per a seguir el tractament mèdic a l'hospital La Fe, on també ho he de dir, el tracte, tant per part dels metges como per part de la resta de personal, fou exquisit.

   Personalment, he de reconèixer l'enorme sacrifici i dedicació de la meua dona i de les meus filles que sempre estigueren pendents de Tatiana i fent-li costat durant tot el temps de la seua malaltia, passant dies i dies junt a ella a l'hospital i no deixant-la sola ni un moment. Estic molt orgullós de les tres. He de que agrair l'ajuda que també ens prestaren moltes persones i famílies.

   A Tatiana se li va realitzar, perquè així ho decidiren els metges, un transplant de cordó umbilical i quan tots, inclús els metges, teníem fundades esperances de que Tatiana superaria la malaltia, va recaure sense cap possibilitat de curació.Tatiana va voler saber la veritat de part dels metges i, quan la va saber, amb ja poca esperança de viure, ens donava cada dia una lliçò d'enteresa i de fortalesa. Cuantes vegades ens deia: - "Voy a vencer, voy a salir de ésta". Y a mí, personalmente, quan em veia trist, cosa que a vegades no podia evitar, em deia: "Pepe, hay que ser positivo, nunca negativo". Tot açò, ni la meua família ni jo, no ho podrem oblidar mai.

   Tatiana, per decisió seua i de la seua àvia va voler tornar al seu país, cosa que tingué lloc després de les festes de Nadal i Reis de 2004/05. I el dia 26 de febrer de 2005, trobant-se tota la nostra família a la nostra casa de València, varen rebre la notícia de la mort de Tatiana a un hospital de kiev, abans ens digué que ens volia veure i que volia que anarem a veure-la. Així li ho prometeren les meues filles. Dos hores després, com he dit, va faltar. Tatiana tenia ja divuit anys.

   De tota aquesta experiència que hem viscut la meua família, com a conseqüència de l'acolliment de Tatiana, que ens ha brindat moments mols emotius i entranyables però que ha tingut un final trist i amarg, hem tret també alguna lliçò.

   Pensem, que això de les pàtries, dels himnes, de les banderes, de les creences, de les ideologies, de les ètnies, etc., està molt bé i es molt legítim dins d'uns límits, inclús en alguns casos ens emociona, encara que de vegades també ha estat motiu d'enfrontament entre les persones, entre els pobles i les nacions, fins i tot a través de guerres cruels i sanguinàries, però d'allò que veritàblement estem convençuts és que, per damunt de tot això, deuen d'estar valors com la solidaritat, la justícia, l'amor, el respete,... Aixó és allò que ens estan demanant molta gent arreu del món, d'ací i de mes enllà de les nostres fronteres. I cap això caldria que es realitzaren moltes polítiques per part d'aquells que ens governen arreu del món.

   I eixe és, al nostre cas, el principal llegat que ens ha deixat Tatiana Grychenko i que jo desitge que facen seu les meues filles i que també el trameten als seus fills i filles. Hui, quan fa set anys que Tatiana ja no està entre nosaltres, la recordem amorosament.