Quina bestiesa, Déu meu !

   Quan semblava que algunes qüestions com les referents als símbols, a la denominació del nostre territori o al problema de l'idioma, estaven resolts o, al menys, aparcats, de bell nou, segurament per motius polítics electoralistas o per desviar altres assumptes de més calat, algun d'aquests problemes, sobretot el relatiu a l'idioma, es torna a retraure, aquesta vegada, com quasi sempre, pel Partit Popular i, en particular, pel seu diputat a les Corts valencianes, Jorge Bellver, amb unes manifestacions totalment estrambòtiques. Afortunadament, no tots els membres del Partit Popular pensen així, sobretot alguns castellonencs.

   Possiblement, el millor que podíem fer és no fer ni tan sols un comentari d'allò que ha dit el senyor Bellver, però no podem evitar-ho. Tot i això, abans de fer-ho, pensem que és convenient centrar-nos un poc en la qüestió recordant algunes coses ja sabudes i que convé tindre presents.

   L'article 6 del vigent Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana ens diu que " La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià ".

   El  Diccionario de la Real Academia de la Lengua, en la seua edició de 1970, defineix el valencià com  "variedad de la lengua catalana que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia ".

   L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 18 de setembre de 1998, de Creació de l'Acadèmcia Valenciana de la Llengua, constituida el 23 de juliol de 2001, en un acte presidit per aleshores President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, proclama que " el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valencina, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua propia ". Amb aquest circumloqui, com diuen molts, es reconeix la unitat  de la llengua que parlen els valencians, catalans, balears i aragonesos de la Franja de Ponent.

   La unitat de la llengua ha estat reconeguda quasi unànimament( encara que no per tots cal dir-ho), històricament. Anem a referir-nos a alguns d'aquests testimonis històrics.

   Al segle XIV, Ramon Muntaner (Cròniques), diu, entre altres coses : " E com la dita ciutat (de Múrcia) hac presa, poblàla tota de catalans, e així mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e les altres llocs. Sé siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són,(...) parlen del bell catalanesc del món ".

   A la Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona l'1 de setembre de 1400(Arxiu municipal de València) es diu :" Certifficam que a a. N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí dos mesos poch més o menys són passats, un seu cautiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o menys, e paladí en llengua català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra (...) ".

   Sant Vicent Ferrer (manuscrits que es conserven en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València (1412-1418), deia referint-se als serrans: " Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de castella e de Catalunya e per ço prenets algun vocable castellà e altre català".

   Sant Antoni, Arquebisbe de Florència ( 1389-1459 ), referint-se als sermons de San Vicent Ferrer, manifesta " Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogui nazione facilmente lo capiva ". 

   En 1563, l'historiador valencià Martí de Viciana, comenta que  " En  Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua,coraçon, manos & obras ".

   En 1894, Roc Chabás (carta dada el 1 de abril), afirma que " (...) el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamnete sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán, por su origen ".

   Enric Guinot, professor del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, ens parla d'aspectes molt interessants al seu treball "Els fundadors del Regne de València " , dient coses com  que "el 80 % de les persones que van repoblar les terres valencianes després de la conquesta procedien de Catalunya. Detalla l'origen i el percentatge d'una o altra procedència ètnica (catalans, aragonesos, occitans, navarresos, etc., etc.) arribant a comprovar-se que, a pesar que la procedència dels repobladors no és homogènia en tot el país, sí que es pot afirmar que allí on van predominar els catalans va acabant parlant-se valencià i on van predominar aragonesos es va acabar parlant castellà-aragonés ".

   Junt a aquests testimonis esmentats podríem afegir-ne moltíssims actuals de filòlegis  i de les millors Universitats del món que consideren que el valencía és una variant del català, com ho és, per exemple, la llengua que es parla a Balears. 

   Com hem dit adés, no tot el món, inclús en temps històrics ha opinant així, però l'anomenat secessionisme lingüístic valencià  apareix amb força a finals dels anys 70 del segle XX, durant la transició democràtica espanyola , en la qual es confonen les postures respecte l'idioma dels valencians amb les postures o ideologies polítiques. Per als partidaris de la unitat de la llengua els secessionistes son els post-franquistes i els "blaveros" i per a aquests els primers són partidaris de l'imperialisme català, la qual cosa es tradueix, entre altres coses, en que els secessionistes escriuen el valencià seguint la normativa no oficial i sí la de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, mentre que els partidaris o defensors de la unitat lingüística i les institucions oficials segueixen les normes oficials, és a dir, les normes de Castelló i les de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

   Indubtablement, en aquesta com en cap qüestió ningú es pot considerar posseïdor de la veritat absoluta però allò que no es deu de fer es el ridícul. I això és el que ha fet Jorge Bellver, cosa a la qual ens referim breument a continuació.

    Jorge Bellver Casaña, nascut en Alfara del Patriarca en 1965, militant del Parti t Popular i actual Síndic-portaveu del Grup Parlamentari Popular a les Corts Valencianes, ha presentat una proposició no de llei en la qual asegura que el valencià té les seus arrels en " la más profunda prehistoria" " i  " se escribe ya desde el siglo  VI antes de Cristo con el lenguaje ibérico y después de las aportaciones sucesivas a partir de las fenicias, griegas y latinas, ha llegado a nuestros días en la forma en que lo conocemos".

   Quina bestiesa, Déu meu ! L'odi a tot el que siga català ja sembla patològic.

   Segur que els pobles que vivien a la Península Ibèrica en l'època a la qual es referiex els señor Bellver no estaven muts, i no es pot negar la influència d'altres llengües en la formació de tots els idiomes, però seguint la seua teoria, ens permitim, per acabar, fer-li algunes preguntes:

   El castellà que es parla hui a Andalusia o a Aragó, per exemple, també ve dels íbers ?

  El castellà que hui es parla a Argentina o a Mèxic ve dels amerindis i de la gent que vivia allí quan van ser conquistada Amèrica pels espanyols ?

   L'anglés que es parla a Estats Units s'originà pels pobladors indis que allí vivien abans de ser conquistat i colonitzat pels anglesos? 

   Que cadascú traga les seus conclusions.


                                                       .-.-.-.-..-.-.-.