Hui vulguera referir-me a un costum que encara es conserva a molts llocs, sobretot als pobles valencians. Es tracta dels ous i la mona de Pasqua. Vull remarcar, una vegada més, que les notícies a les quals hem referiré són mèrit dels estudiosos de la matèria, als quals procure citar si conec les seues dades.
Sembla que un dels costums arreu del món i que té lloc amb motiu de la Pasqua de Resurrecció és el de regalar ous de dolç o de xocolata als xiquets i xiquetes de part dels seus padrins. Segons ens diu TERESA FERNÁNDEZ, l'origen d'aquest costum ve dels antics egipcis, els quals acostumaven a regalar, en ocasions especials, ous decorats amb pintures i els posaven per adornar la casa.
Hi ha també autor que diu que l'ou apareix ja en una guerra de vi etrusca allà per l'any 700 a.C. Hi ha, per altra part, qui associa l'ou a la fertilitat, coincidint a la primavera, la qual es considerada per tots com l'època o estació fèrtil per excel·lència.
Siga el que siga l'origen d'aquest costum, el fet és que prompte s'incorpora, com altres tantes coses també, a les tradicions cristianes, en aquest cas a la celebració de la Pasqua de Resurrecció. Sembla que ja en temps de Sant Agustí (nascut l'any 354 d.C. a Tagaste, a l'antiga Numidia romana, al Nord d'Àfrica, fill de Santa Mònica i bisbe d'Hipona) els cristians practicaven el costum de regalar-se ous per a celebrar la resurrecció de Crist i manifestar la seua fe en la immortalitat i la salvació de l'ànima.
Algun historiador diu que els primers ous de Pasqua eren de gallina i d'ànec i que els ous de xocolata apareixen al segle XVI al Palau de Versalles (França).
El fet és que aquest costum dels ous de Pasqua ha perdurat fins als nostres dies i d'una forma o altra continua vigent en moltes parts del món (la seua presència es produeix des de Gran Bretanya fins Ucraïna), encara que molt relacionat amb la mona de Pasqua, a la qual també cal fer referència.
Per alguns la mona de Pasqua és com una tradició que significa que la Quaresma, amb les seues abstinències i privacions, ja s'ha acabat.
Respecte a l'origen etimològic de la paraula "mona", cal dir que en grec "munus" significa regal. Altres autors mantenen que el vocable àrab "munna" vol dir "provisió de la boca" que els moriscs feien als seus senyors. JOAN LACAVALLERÍA, en el seu diccionari publicat l'any 1696, afirma que "mona" té una definició purament zoològica. El Diccionari de la llengua castellana de l'any 1783 diu que a Catalunya, València i Múrcia és la coca o rosca que es cou al forn amb ous posats en ella amb closca per Pasqua de Flors. En altres parts de la Península Ibèrica l'anomenen "hornazo". JOAN AMADES ja cita la "mona" amb aquest nom al seu Costumari Català al segle XV.
Al llarg del temps es trobem amb diverses varietats de mones de Pasqua. En un principi es tractava d'una simple massa de coca molt senzilla sobre la qual es posaven els ous durs, la quantitat dels quals variava segons l'edat del xiquet o la xiqueta per a qui era la mona (els ous eren els mateixos que els anys que tenia el xiquet o xiqueta). Des de principis del segle XIX, les mones es fan més complicades ja que, segons les comarques i pobles, apareixen amb ornaments de sucre carametlizat, ametlles ensucrades, confitures, etc. Els ous també es pinten.
A la Comunitat Valenciana sembla que hi ha llocs on la mona es fa durant tot l'any. És el cas d'Alberic, poble de la comarca de la Ribera Alta, on és típic el "panous", la "coca d'aire" o el "panquemado". JOAN COMPANY, al seu Formulari pràctic de cuina de l'any 1905, fa referència al "panquemado al estilo de Alberique".
També es diu que els valencians i menorquins que varen emigrar cap Algèria durant el segle XIX i que es varen establir a la ciutat d'Orà, portaren a aquestes terres el costum de la mona per a menjar-la al camp el dia de Pasqua. De fet, en els receptaris algerins actuals apareix la "mona" ademés d'altres plats típics valencians com la paella.
A Algar, al nostre poble, encara es conserva per sort la tradició de la "mona de Pasqua amb ous" , la qual ara ja no fan les mares (no conec si hi ha alguna mare que encara ho fa) per als xiquets i xiquetes com es feia abans. Ara les mones es fan al forn i tots van allí a comprar-les. Allò que encara es fa és anar a menjar-se la mona al camp, al parc, etc. i volar el catxirulo com sempre s'ha fet. Un costum que pràcticament s'ha perdut és el d'anar les quadrilles de fadrins i fadrines (i també de matrimonis inclús) a sopar a la "casa de Pasqua", on sobtadament i sense esperar-lo la jove li esclafava l'ou al front al seu enamorat o al jove del qual estava ella enamorada. Una cosa que sembla que tampoc és ja molt freqüent es la de, en tornar de verenar, fer un rogle o uns rogles de gent (menuda i de joves) a la Plaça Major i cantar les cançons tradicionals de Pasqua, com tampoc es fa ara el ball al mateix lloc abans de sopar, amenitzat pels músics de la banda de música del poble.
Allò que s'ha recuperat a Algar, des de fa uns anys, és el concurs de "davantals de Pasqua" organitzat per l'Ajuntament, al qual participen les diverses quadrilles de xiquetes, dones joves i dones no tan joves, i que ompli de colorit la Plaça Major, acte amenitzat també per la banda de música local. El diumenge següent al de Pasqua, és a dir, la vespra de Sant Vicent Ferrer, té lloc un "concurs de paelles" a la Plaça Major, on després hi ha ball.
No vull acabar aquest breu comentari sobre els ous i la mona de Pasqua sense fer una xicoteta referència, per raons emotives i sentimentals, a Ucraïna, país on hem estat més d'una vegada coincidint amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció ortodoxa ("Paska" o "Voskresiña Jrystòve"), una de les festes religioses més importants i solemnes dels ucraïnesos.
També, a aquest benvolgut país per a mi i altres persones, existeix el costum dels ous de Pasqua. Des de molt antic, els ous de Pasqua es pinten amb la pell de ceba, cosa que, segons ens han dit, també feien les dones d'Algar. Des de la primera setmana de la Quaresma, les dones ucraïneses comencen a arreplegar la pel de les cebes perqué és un colorant natural molt bo per a pintar els ous. També es fa una espècie de panquemado que s'ofereix els dies de Pasqua, una vegada beneït pel Pope, l'equivalent al capellà catòlic, i que sempre que hem estat allí ens han oferit, tractan-nos les famílies amb molta hospitalitat i afecte.
I acabe recordant un parell de cançons de Pasqua (al menys jo crec que es cantaven per la Pasqua) que, junt amb tantes altres, caldria que no s'oblidaren i que apreneren els nostres xiquets i xiquetes.
La tarara
El dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
Ella porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
De Cataluña vengo
Quisiera ser tan alta como la luna,
¡ay!¡ay!
como la luna, como la luna.
Para ver los soldados de Cataluña,
¡ay!¡ay!
de Cataluña, de Cataluña.
De Cataluña vengo de servir al Rey,
¡ay!¡ay!
de servir al Rey, de servir al Rey.
Y traigo la licencia de mi Coronel,
¡ay!¡ay!
de mi Coronel, de mi Coronel.
-o-o-o-o-o-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'administrador no es fa responsable dels continguts dels comentaris que s'escriguen en aquest blog pels usuaris.