En veure aquesta superproducció, molts recordàrem el paper importantíssim jugat pel Cardenal Vicente Enrique i Tarancón en la recent història d'Espanya, no sols en allò referent a l'Església espanyola sinó també en altres aspectes.
Com molts saben, Vicente Enrique i Tarancón va nàixer a Burriana (Castelló) el 14 de maig de 1907 i va morir a la ciutat de València el 28 de novembre de 1994, a l'edat de 87 anys.
Tarancón va estudiar al Seminari de Tortosa (Tarragona) i es va doctorar en Teologia a la Universitat Pontifícia de València. Fou ordenat sacerdot l'any 1929, durant la Dictadura del general Primo de Ribera, sent el seu primer destí el de coadjutor i organista en Vinarós (Castelló), on més tard fou Arxiprest.
La guerra civil espanyola (1936-1939) el va impactar moltíssim i va motivar el seu compromís per a poder aconseguir la reconciliació.
L'any 1945 fou nomenat bisbe de Solsona (Tarragona), amb 38 anys, sent el bisbe més jove d'Espanya.
Al mes de març de 1950, escriu una pastoral anomenada "El pa nostre de cada dia", amb la qual Tarancón denúncia la situació de pobresa, fam i escassesa de molta gent, pastoral la qual no cau molt bé a algunes autoritats del règim de Franco que la consideren ofensiva.
Tarancón va participar al Concili Vaticà II (1962-1965). En temps del pontificat de Pau VI, fou nomenat Arquebisbe d'Oviedo, càrrec on va durar cins anys.
L'any 1969 fou nomenat acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua. El mateix any, Pau VI el va nomenar Arquebisbe de Toledo, Primat d'Espanya i Cardenal. L'any 1971 se li va asignar el càrrec d'administrador apostòlic de l'Arxidiòcesi de Madrid-Alcalá i, també el mateix any, fou designat President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que va ocupar durant deu anys.
L'any 1973, després d'oficiar la missa funeral pel President del Govern, l'almirall Luis Carrero Blaco, assassinat per ETA, sectors franquistes li varen cridar: "Tarancón al paredón". Va presidir la Missa de l'Esperit sant, a l'Església dels Jerónimos, a Madrid en la qual fou coronat Joan Carles de Borbó rei d'Espanya. A l'homilia, Tarancón va demanar la reconciliación dels espanyols i va fer una defensa dels drets humans i de les llibertats democràtiques, la qual cosa va rebre algunes crítiques de sectors ultres i franquistes.
Tarancón va participar als conclaves on varen ser elegits papes Joan Pau I i Joan Pau II, conclaves als quals, per cert, la seua candidatura va tindre alguns defensors. Com a cosa curiosa, JOSÉ MANUEL VIDAL, al seu comentari "Curiosidades en la elección del Papa", ens diu que al conclave on es va elegir el Cardenal Luciani com a Papa, és a dir, Joan Pau I, aquest va voler oferir un sopar als cardenals que varen participar al conclave. Als postres, Tarancón, fumador impenitent, li va demanar al nou Papa permís per a fumar i Joan Pau I li va contestar: "Eminencia, puede usted fumar con una condición: el humo tiene que ser blanco".
Però si he volgut escriure unes línies sobre aquest personatge il.lustre, que fou el Cardenal Tarancón, açò ve motivat perquè he volgut recordar la visita que Algar va tindre l'honor de rebre de part de Vicente Enrique i Tarancón, ja jubilat, el dia 24 de setembre de 1989, festivitat de la nostra patrona la Mare de Déu de la Mercé.
Aquest any, jo era Alcalde d'Algar i l'Ajuntament va acordar invitar al Cardenal Tarancón a les Festes de la Mercé, invitació que fou acceptada.
Uns pocs días abans de les festes, i per tractar personalment amb el Cardenal els detalls de la seua visita, el sacerdot de la parròquia d'Algar, el benvolgut i recordat Víctor Alexandre, el primer tinent d'Alcalde, Juan Emilio Lostado (actual Alcalde d'Algar) i jo mateix, fórem rebuts per Tarancón a la vivenda-xalet on vivia, a Vila-real, cedida per un amic (segons ens consta, el Cardenal Tarancón a penes tenia patrimoni propi). La visita fou molt cordial. Recorde dos xicotets detalls. El primer quan el Cardenal ens va dir: "Aniré a Algar vestit de Cardenal, perquè estic segur que al vostre poble no ha anat mai cap Cardenal". La veritat és que en aquest punt Tarancón es va equivocar, perquè, ja feia uns segles va vindre a Algar el Cardenal Arquebisbe de València i Virrei, Juan de Ribera, el qual sembla que s'en va anar d'Algar molt decepcionat perquè pogué comprovar que les conversions dels moriscs (únics poblador d'Algar quasi exclusius fins l'any 1610, quan es decreta l'expulsió de tots els moriscs del regne de València) eren fictícies. I no fa molts anys, va vindre a Algar, en visita pastoral, durant les Festes de la Mercé, Monsenyor García Gasco, Arquebisbe de València, el qual poc després fou nomenat Cardenal. És a dir que al menys tres Cardenals, d'alguna manera, ens consta que han visitat Algar. I el segon detall fou que ens va dir que ell no podia ni volia acceptar res per vindre a Algar però allò que si acceptava era uns cigars -purs havans. Com ja s'ha dit adès, Tarancón era un gran fumador.
El 24 de setembre de 1989, com he dit, el Cardenal Vicente Enrique i Tarancón ve a Algar. Presideix la Missa solemne en honor de la Mare de Déu de la Mercé i pronúncia l'homilia. A la missa varen assistir moltes persones, no sols del poble sinó també dels pobles del costat. Tarancón va acceptar que li férem un xicoteta recepció a l'Ajuntament per part de les autoritats i representants de les entitats locals i va signar al Llibre d'Honor de la Corporació municipal. Tot seguit, se li va oferir a Tarancón un dinar al Restaurant d'Alt, amb l'assistència de les autoritats, la Comissió de Festes i alguns sacerdots. Per cert, que l'Ajuntament i la Comissió de Festes li varem donar una caixa de cigars-purs havans.
Fou precisament en el dinar, amb un ambient més relaxat, on el Cardenal acceptà contestar algunes preguntes i també on ens va contar algunes anècdotes interessants. Possiblement, la més interessant fou la corresponent al "cas Añoveros", a la qual em vaig a referir breument.
El bisbe de Bilbao, Anonio Añoveros, va emetre en 1974 (recordem que encara governava Franco) una pastoral a la qual, entre altres coses, deia:
"El pueblo vasco, lo mismo que los demás pueblos del Estado español, tiene el derecho de conservar su propia identidad, cultivando y desarrollando su patrimonio espiritual, sin perjuicio de un saludable intercambio con los pueblos circunvencinos, dentro de una organización socio-política que reconozca su justa libertad. Sin embargo, en las actuales circunstancias, el pueblo vasco tropieza con serios obstáculos para poder disfrutar de este derecho. El uso de la lengua vasca, tanto en la enseñanza en sus distintos nivles como en los medios de comunicación (prensa, radio y TV) está sometido a notorias restricciones. Las diversas manifestaciones culturales se hallan también sometidas a un discriminado control".
Arias Navarro, aleshores Cap de Govern d'Espanya, va decretar la detenció de Monsenyor Añoveros i va donar l'ordre de què fos expulsat d'Espanya, tenint disponible un avió a eixos efectes a l'aeroport de Sondica.
Encara que molts dels assistents al dinar coneixíem aquest fet i la reacció que va tindre al seu moment el Cardenal Tarancón com President de la Conferència Episcopal Espanyola, fou un privilegi escoltar del propi Cardenal que ens contara alguns detalls d'aquest assumpte. Tarancon ens digué que, tenint en compte que segons les lleis franquistes Espanya era oficialment catòlica en el règim de Franco i que el Governs estava obligat a seguir les directrius de la jerarquia catòlica, ell (el Cardenal) tenia a la butxaca el decret d'excomunió de tots els membres del Govern espanyol que hauria fet efectiu si s'haguera expulsat el bisbe de Bilbao d'Espanya. Enterat el general Franco de tot el que havia passat, la cosa no va anar més enllà. La veritat és que escoltar açò d'un dels principals protagonistes del cas, realment fou un gran privilegi.
No podia faltar al dinar un poc d'humor. El Cardenal, amb allò que en castellà s'anomena "socarronería", possiblement una de les característiques de la gent de La Plana de Castelló, va voler aportar una mica d'humor quan ens va contar el següent: -"Al conclave on va resultar elegit Papa Joan Pau II es retardava molt l'elecció i es varen tindre que repetir moltes vegades les votacions. Jo em trobava un poc marejat i algú em preguntà si volia prendre alguna cosa. Jo vaig dir: -"vull tila"-. Sorprenement, en la immediata votació, i com una inspiració de l'Esperit Sant, fou elegit "Karol Vojtyla"-. Cal remarcar la similitud fonètica entre "vull tila" i "Vojtyla".
Per totes aquestes coses he volgut recordar la figura del Cardenal Vicente Enrique i Tarancón. Per la seua visita a Alagar, al nostre poble, però també perquè Tarancón va jugar, com ja s'ha dit, un important paper en la transició de l'Esgléisa espanyola des d'el franquisme a la democràcia i per el seu desig i dedicació encaminats cap a la reconciliació dels espanyols i a la defensa dels drets humans i de les llibertats. Som molts els que, al moment actual, enyorem persones com el Cardenal Tarancón.
-o-o-o-o-o-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'administrador no es fa responsable dels continguts dels comentaris que s'escriguen en aquest blog pels usuaris.