En record del meu pare

   No sé si ens passa quan ja no som tant joves però la veritat es que ara em venen molt sovint a la memòria el meu pare i la meua mare i ara, encara que ja no potse fer-ho personalment, vulguera agrair-los, com estic segur que totes les persones volen, tot el que els dos han fet pels seus fills (pel meu germà i per mí) d'una forma desinteressada i plena d'amor al llarg de tota la seua vida com a pares.

   Hui vulguera dedicar un xicotet comentari a la memòria del meu pare, sense oblidar-me, és clar, de ma mare i tampoc del meu germà, als quals tant he estimat i estime i tant els tinc també que agrair.

   De mon pare tinc que recordar que era un home de dretes, un home molt religiós, amb un caràcter fort de vegades, encara que després no era ningú. Amb mon pare es podia parlar de tots els temes sense cap tipus de límit. Només hi havi una cosa que per a ell era intocable, i per la qual qual jo vaig rebre alguna forta reprimenda per la sua part per les meues crítiques de vegades. Em refereisc a l'església i, per damunt de tot, a la jerarquia catòlica (papes, bisbes i capellans). Mon pare no admitia cap tipus de crítica en aquest punt. Per a mí açò era incomprenssible.

   Mon pare, home de dretes i molt religiós com he dit adés, tenia, no obstant, grans desitjos de que jo tornara els fins de setmana de València, on estava estudiant a la Universitat, per a poder llegir la revista TRIUNFO, que jo em comprava, revista que tot i publicar-se durant el franquisme tirava prou cap a l'esquerra i que li va valdre més d'una sanció i suspensió de parte del govern espanyol. A mon pare li agradava llegir sobretot els articles de EDUARDO HARO TECGLEN (1924-2005), periodista i escriptor, comdemnat a mort per Franco, que li va commutar la pena per trenta anys de presó, i que, amb els seus escrits ens ensenyaba a tots, d'una forma clara i dissimulada, allò que era la democràcia i les llibertats, i també llegia mon pare ENRIQUE MIRET MAGDALENA (1914-2009), el "teólogo revolucionario i de izquierdas", com l'anomenaven alguns o "el antiteólogo", per les seues idees cristianes progresistes.

   Ja als anys de la transició política espanyola, mon pare i jo passaven hores i hores parlant de la situació política al país. Tinc que dir, i potser per a sorpresa d'algú, que el meu pare políticament era un persona molt centrada i amb una gran preocupació social, no tenint cap tipus de simpatia pel Partit Popular (aleshores Alianza Popular), sent les seus simpatias per Adolfo Suárez, el primer president de govern de la nova democràcia espanyola i que pertanyia al partit Unión de Centro Democrático (UCD).

   Tot i això, hi ha una cosa que vull remarcar referent al meu pare. És una anècdota ocorreguda l'any 1949, a la posguerra espanyola, sent ell Alcalde d'Algar.

   Durant el seu mandat como Alcalde (per cert, d'uns nou mesos aproximadament), es va poder portar l'aigua potable a la Plaça Major (aleshores Plaza del Caudillo) i es va posar la font que encará hui està.
Per a la seua inauguració mon pare, com Alcalde, va voler fer un xicoteta festa i va invitar el governador civil de València i "Jefe Provincial del Movimiento", el qual aleshores era el salmantí RAMÓN LAPORTA GIRÓN, voluntari de la División Azul i que va substituir al càrrec a Francisco Javier Planas de Tovar.

   El governador civil, el dia abans de la festa, li va comunicar a mon pare que no podia assistir i que tenia que suspendre-la. Mon pare, com que ho tenia tot preparat no va fer cas de l'ordre del governador i va inaugurar la font i es va fer la festa prevista. Tot seguit, es transcriu literalment l'ofici del governador civil de València, com a conseqüència de l'actuació de mon pare:

   "Con esta fecha he acordado, decretar el cese inmediato en sus funciones del Alcalde Presidente de ese Ayuntamiento DON JAIME CATALUÑA GASCO, por desobediencia a las órdenes de mi Autoridad, y que se haga cargo de esa Alcaldía, con carácter accidental, y hasta nueva órden, el Primer Teniente de Alcalde de esa Corporación municipal.

   Lo digo a Vd. para su conocimiento el de ese Ayuntamiento y consiguientes efectos, debiendo darme cuenta del cumplimiento de esta orden.

                               Dios guarde a Vd. muchos años.
                               Valencia a 2 de julio de 1949.
                                  El Gobernador Civil
                                   (firma ilegible)

Señor Alcalde de ALGAR DE PALANCIA-


   Pensem un poc a l'època (any 1949) a la qual es produixen els fets. Mon pare va voler després demanar disculpes al governador civil. Aquest no li va permetre passar de la porta del seu despatx diguent-li: "Fuera de mi vista este individuo".

  Cadascú és lliure de pensar allò que vulga d'aquest fet o anècdota. Per a mi, i crec que per a aquells que creguem en la democràcia i en les llibertats, és un honor recordar el meu pare, precisament pels fets mencionats. I per açò li he volgut dedicar especialment aquestes línies.

-o-o-o-o-o-